domingo, 13 de abril de 2008

la G.A.M. del Bisbe en solitari

Dissabte vaig inaugurar la temporada d'escalades a cara nord de Montserrat,i vaig fer la primera en solitari de l'any que ja en tenia ganes.
A la regió de Frares hi ha una via que es de les mès mítiques de cara nord,per els qui la van obrir,per la època i per la seva estètica linea.Es la G.A.M. del Bisbe.
La via tè prop de 200 metres i es sorprenent la seva verticalitat i varietat de passatjes que ofereix.

Mentres faig l'aproximació desde la carretera carregat de material fins les seies,no paro de pensar en si la roca estarà molla i si podre fer la via en condicions normals,es cara nord i no tocarà gaire el sol.
Arribat a peu de paret estic satisfet de no haber patit gaire en la pujada,ja que la recordava molt mès dura quan vaig fer el meu primer intent a el Lloro per la via realitat virtual i que encara tinc pendent.
Tinc una cordada començant una via a l'esquerra del Bisbe,parlo breument amb ells i em diuen que la roca ès força humida.La veritat es que no pinta gens bè,ja que hi han clapes d'aigua.
Com sempre no marxem sense fer un intent,total com a molt perdrè un maillon :D

Nomès començar el primer llarg ja flipo amb el fred que fà per culpa de l'airet que n'augmenta la sensació.Es brutal la manera com la roca quasi glaçada et congela els dits en questió de 10 metres.
Crec que en aquest llarg vaig estar a punt de baixar-me cada vegada que trobava un parabolt,pero algo dins de mi em feia avançar fins un altre chapa i pensava que ho decidiria allà.
A l'arribada a la reunió i mort de fred vaig estar una bona estona escalfant-me els dits.Crec que si m'agessin clavat una agulla no l'aguès notat gens.Menys mal que el llarg es de quart grau i es deixa fer.
Una mica recuperat,encaro el seguent llarg amb el mateix pensament d'anar avançant fins on em deixin els dits,pero poc a poc ja es van anar acostumant,que no vol dir que no fotès fred...
Aqust llarg es de cinquè grau i ja em costa una mica mès.He decidit que l'empalmaria amb el primer.
La cordada veina ni tans sols parla,es com si no hi fosin,com si escalessin en solitari pero junts,es algo que em va cridar latenció.
Arribo a la segona R que monto dins la coveta.Nomès he hagut de colocar un friend sicológic en el darrer llarg per avançar mès tranquil.

Ara ja estic mentalitzat de que tirarè fins dalt.Desprès de rapelar i recuperar el material faig un moç dins la cova ,miro la ressenya amb les mans tremolant i surto per la xemeneia fent uns passos molt guapos tot i la roca trencadissa.
Ara be un llarg de 6a on a la meitat hi ha un pas que cal protegir per mès seguretat,pero desprès de comprobar que ningun dels meus friends es prou gran i destroçar-me els dits i la mà intentat colocar-lo tiro amunt a caçar el seguent sense ficar rès.Ha sigut un dels passos mès agónics de la via ja que el grau es obligat.

Torno a empalmar aquest llarg amb el seguent,que es el mès dur de la via,6c.
Siguent realistes,crec que no he pasat per ninguna chapa sense pillar-me,ademès he hagut d'anar recuperant cintes a mida que les deixava enrera per completar el llarg.Aqui si que he suat!!
Bè,ara el seguent es de 6a no gaire obligat i que em deixa disfrutar de força passatges en lliure sobre un avern considerable,si no fes tanta rasca!!
Arribo a la reunió i segueixo amb un llarg de V+ que ha sigut una mica la meva creu de la via.
Mira que en totes les ressenyes que he vist avisen de que hi ha el perill d'embarcar-se en la via veina que va a la dreta,donç jo tot i saben-t'ho nomès localitzo un clau en aquesta direcció,miro per tot a rreu i nomès veig el maleit clau que està una mica llinyet.Decideixo anar cap allà.
Lo que va pasar ja us ho imagineu oi? Nomès xapar-lo veig el parabolt de la meva via a uns 6 o 7 metres a l'esquerra.Joder amb la llei de Murphy! penso.Ala! destrepa tot cagat de por fins el darrer seguro i encaro de nou per on habia d'anar de bon començament.
Ara ja noto les típiques rampes per les cames i els braços de quant fa un munt d'hores que no pares,i a sobre ara toca rapelar i pujar,pero ès igual,ja nomès queden uns pocs metres.

A sobre podeu veure un inventillu per evitar que la corda rellisqui avall per el soloist debut al seu pès quan portes molts metres de primer.Va de conya!
Ja a l'ultima reunió veig que els escaladors veins estant montant els rapels per baixar del cim tot silenciosos per variar.
A mi em toca el llarg mès curt de la via amb una sortida de 6c superant una panxa força important i que per suposat els estreps van anar de conya.
Per fí a dalt puc disfrutar d'una estona de sol desprès de 5 hores justes de tremolar.
Lo millor de la via?? Donç que ès perfectament rapelable amb corda simple de 60 metres estalvian-te la volteta extra si baixes per la cara sur.


9 comentarios:

Mingo dijo...

Felicitats Quimi.
Aquí has estat mes al lloro de no deixar-te res a la reunió com al cavall. Ara que pujar i anar-te filmant això si que és complicat.
Reitero les meves felicitacions per la via.

Gatsaule dijo...

Xaval, ara ja sé perquè escales sol ! Qui et voldria acompanyar a la cara nord amb el fred que fotia dissabte...

Molt bona via, enhorabona !

jaumeppiqueras dijo...

Apa! quina solitària, i a més la GAM del Bisbe no és la Punsola, oi?
Felicitats per l'ascensió, ets dur, dur...com t'autoexigeixes!

PGB dijo...

Quim tio, vas molt fort eh? O afluixes revolucions o no podre venir a escalar amb tu ;)

Oriol dijo...

Bona via en un dia fred eh?

En quant a l'error del clau..a mi ( no en aquesta via) quan m'ha passat elq ue he fet és abandonar un maillon o moscata i autodespenjar-me, fins a la dsrrera assegurança, i recomençar d'allà..encara que no massa difícil aquell tram té bon pati!!

felicitats per la via...nosaltres estavem per gorros i vam acabar a Stbenet perquèa la que el sol ens va deixar de escalfar la rasqueta era ben bona...

Salut!

Quimi dijo...

Merçi pels comentaris!
Va ser una bona aventurilla.

Anónimo dijo...

Ep! Soc un dels escaladors silenciosos. Felicitats per la teva escalada en solitari.
Sobre aixo de ser silenciosos...quan escales amb algu amb qui hi ha bon "feeling" no cal parlar gaire, d'altra banda aquell dia feia tan fred que fins i tot feia mandra obrir la boca.
I per escalar no cal explicar-li la nostra vida i miracles al company, i de fet un escalador solitari busca el silenci no??

Quimi dijo...

JAJAJA! Molt bona aquesta!

La veritat es que no se que dir...

El que pasa es que jo quan vaig amb el company no deixo de fer conyes i xerinola,pero que tens tota la raó amb lo del feeling.

M'ha alegrat molt el teu coment.
Aviam si coincidim en alguna altre paret algún dia i enhorabona per la Raisam.

Que fort... :)

Anónimo dijo...
Este comentario ha sido eliminado por un administrador del blog.