jueves, 14 de abril de 2016

Colera Xtrem 2013

24/11/2013

Com ens podriem resistir a apuntar-nos a una cursa que s'anomena "ColeraXtrem"? La veritat és que impossible no apuntar-s'hi,així que tot i la mala previsió de temps amb molt fred i vent ens trobem amb me germana Mar escalfant per encarar aquests quasi 13quilómetres amb un fortíssim desnivell de pujada a només 1,5 km de la sortida per corriols de la zona.
L'arc de sortida és instal·lat a dins el pavelló per risc que surti volant amb una ventada.Ens ha costat molt decidir amb quina roba sortir a córrer,ja que el fred és molt acusat i el vent,al seu pas,sembla que talli la nostra pell.
Ens criden per fer el briefing de la prova,com no,a dins el pavelló per resguardar-nos del mal temps.Les noticies no son gaire bones,de fet acollonen una mica.Ens anuncien ratxes de vent a les cotes superiors de fins a 150 km/h.Jo crec que exageren una mica,pero el negit va en augment.Ens demanen molta precaució.
Parlo amb la Mar del que pot ser la nostra estratègia a seguir,i coincidim que seria bó agafar una bona posició al principi per evitar els taps a l'entrada del primer corriol.
A punt de vomitar un basalt de nervis ens dirigim a l'exterior tremolant de fred i amb la mirada incerta.Ens fan aturar en una línia imaginària per donar la sortida,on sense dubtar em col·loco al davant de tots.Mà al crono i de sobte escolto el tret de sortida que và acompanyat amb els ànims del discret públic.
Ja em trobo immers al primer sprint de la cursa dins els carrers d'aquesta població de l'Alt Empordà,gairebé tocant França.De fet,la mitja marató d'aquesta prova solca l'aresta entre els dos païssos.Nosaltres ens hem inscrit a la proba curta.
Les cames no em poden anar més ràpides,m'esforço moltíssim per no despenjar-me del grup capdavanter,pero el cor sembla que no m'hi cap dins el pit treballant al límit.En contra del que el meu cap dicta aconsegueixo posar-me a la cua dels 15 primers després d'un quilómetre corrent a 3:40 m/km.Darrera meu s'ha fet un tall i el seguent corredor queda bastant lluny,de moment penso que he conseguit fer una bona feina i estic ben situat just a l'inici del primer corriol i de la tant temuda pujada.Fins ara el vent no ha sigut cap inconvenient ja que els edificis ens han resguardat,però la cosa canviarà i molt...
Els propers 5 km són tots de pujada i salvem gairebé 1000 metres positius,Guanyem alçada molt ràpidament degut a la duresa d'aquest sender que s'enfila recte per la pendent d'aquesta muntanya.Anem tots en fila caminant gairebé tota la estona,cosa que em va genial per recuperar l'alé.Aquí és on haig de fer gala de les meves armes,penso,ja que les hores que m'he passat caminant pel Pirineu amb una motxilla de 15 quilos a l'esquena m'han fet agafar molta potència de cames.Així que no dubto en rebassar als meus competidors un per un.Avanço un i descanso radere el seguent un moment fins que torno a avançar i així,sense adonar-me'n,començo a encapçalar el top 5 de la proba.
El fortíssim vent ens comença a molestar de debó.Tinc el cos entumit del fred i a cada moment,sense previ avís,tots els participans ens posem de quatre grapes al terra per aferrar-nos davant una forta ventada que dura uns segons fins que reprenem la marxa.En una ocasió,el noi que và devant meu és voltejat per la potència d'un cop de vent i cau d'esquena al terra! cada cop és més difícil avançar,li dono la mà per ajudar-lo a aixecar-se,ni tant sols ens parlem ja que no tenim forçes ni per gesticular,ho estem donant tot en aquesta infernal pujada i amb una sola mirada als ulls m'agraeix la gesta.Després,aprofito per avançar-lo i seguir el camí fins al cim de la muntanya.
Una mirada enradera em deixa atónit amb les vistes i tots els participants en fila resseguint el corriol fins al primer cim.Quan giro el cap endavant no veig a ningú,soc conscient que vaig molt endavant quan començo a afrontar el primer descens estret i plé de punxes als costats que contínuament em golpegen les cames provocant-me petites ferides sagnants i doloroses a la pell tensa i freda.Esprinto com mai,com més difícil millor,torno a pensar...Passo pel primer avituallament que és un 4x4 aparcat a la vora del camí,agafo una ampolleta d'aigua i segueixo corrent,ara vaig tot sol i a punt per afrontar la seguent pujada per una pista menys empinada i sense tant de vent.Començo a notar l'esforç,pero la il·lusió d'un podi em fà empenyer el meu cos a cada gambada.
Durant aquesta pujada m'han avançat dos corredors que portaven molt bon ritme i que no els he pogut seguir ja que vaig amb les pulsacions pels núvols i no puc accelerar més.Sempre em queda l'esperança que aquests estiguin competitnt a la mitja i no a la meva cursa.Ara ja no sé del cert en quina posició vaig,però procuro esforçar-me al màxim fins al final d'aquesta pujada,tot just passat el km 6,després tot baixada fins a meta.
Arribo a la bifurcació en es separen les dues curses,la llarga i la curta.Per fí! penso...Hi ha un controlador per avisar de la cruïlla i no perdo l'oportunitat de preguntar-li:
-Quants han passat per la curta?-li dic.
-Ets el tercer,nanu!-em respon.
Buaaa,el tercer,el tercer!Començo a baixar per una mena de barranc podrit amb tot de pedra solta i molt empinat,quasi podria dir que no és camí.Rocs,sorra,arrels,plantes...es una baixada molt bèstia aquesta.No deixo de pensar en que puc fer podi,pero vaig tant petat que l'únic que procuro és que no m'atrapin en lloc d'intentar buscar la segona plaça,però de sobte tot canvia,intueixo entre els matolls més endevant el noi que va segon!Per una banda m'alegra tindre'l "a tir",però per un altre maleeixo la situació,ja que involuntàriament començo a córreir i baixar per aquesta tartera empinadíssima com un putu porc senglar,saltant i lliscant per sobre les pedres amb els braços oberts per controlar els salts i no trencar-me els turmells...a per ell! Just abans d'avançar-lo el noi s'aparta per deixar-me passar,es nota que no està acostumat a aquest terreny tant abrupte i descompost deixant-me la segona plaça a l'abast.

Després d'uns tres quilómetres de baixada mortífera pels genolls,i on he pogut distanciar-me del meu perseguidor,sobrepasso el segón avituallament encarrilant una pista ample i molt més planera que em durà de nou al poble.És una pista que no m'afavoreix gaire,monótoma,gens tècnica i pràcticament sense desnivell,és aquí on entra en funcionament el múscul més important,el "coco".
Ara mateix no soc jo el que corre,no soc jo el que sent dolor a tots els músculs del cos i esbofega corrent a 3:50 m/km per aquesta merda de riera.Tinc la capacitat d'esbair-me de tot aixó,ara mateix soc la personeta diminuta que va asseguda als mandos del meu cervell i que mira per un foradet el que passa a fora gestionant en tot moment l'esforç que ha de fer aquest que corre en el meu lloc,només haig de donar ordres als músculs perquè actuin,controlar de no baixar el ritme ni que m'atrapi el tercer de la cursa,només haig de seguir així i arribaré en un no rés al poble.El dolor es passatger,les agulletes marxaran,no puc afluixar amb l'angústia de ser atrapat pel de darrera que el tinc a la vista.Entro a l'últim quilómetre,ja veig el pavelló,mirada enradera per assegurar-me de que ja és impossible que m'atrapi.Ara sí,surto de la riera i giro pel carrer que porta a meta,50 metres i ja està! El primer classificat que ha arribat un minut abans ha sortit fins a lúltim revolt per felicitar la meva entrada com a segón,quina gran gesta,espero poder fer-ho jo en alguna competició del futur.Traspasso l'arc de meta dins el pavelló tot fent un salt i amb un somriure encomanador,ja esta fet!

Per suposat que aquest dia el recordarem molt de temps,l'esforç i constància té el seu premi,en aquest cas inesperat però molt dessitjat.Per sorpresa més gran la Mar ha aconseguit acabar la cursa en primera posició de la seva categoria! Aixó ja és la óstia! Ens abraçem al coneixer els resultats i no parem de comentar totes les experiències viscudes a la cursa durant tot el viatge de tornada a casa.Un dia del tot rodó.

Apunt de començar l'escalfament,encara dins el pavelló esportiu

Desde el poble es veu com anem "escalant" per la muntanya

Després del segón avituallament

Podi especial

El teu moment,Mar!

Què més podem demanar?


lunes, 14 de diciembre de 2015

Do you remember ?

Hi ha gent que em pregunta perquè no torno a escalar,i la veritat,jo encara no sé perquè m’enfilava per les parets abans,puposo que no hi ha un sol motiu sinó varis.De fet ara tinc coses a la vida que m’onplen igual,però no vol dir que no pensi en aquella època,fins i tot diria que no passa un dia que no m’enrecordi d’algún moment viscut penjat a la vertical,sobretot els dies que anava a escalar sol.
En aquells dies d’aventures solitàries m’ho vaig passar tant bé que vaig arribar a pensar que si algún dia,pel motiu que fos,abandonava aquest món,jo ho faria ben tranquil d’haver aprofitat el meu temps lliure al màxim.

Ara,i desde fà temps,per suposat que no penso el mateix.Tot tè un moment i sé que tornaré a trepar,però sense oblidar-me d’aquells dies on flotava en un mar d’endorfines a l’acabar alguna via tot sol.
Jo sempre dic que vivim dels records,de vegades es disfruta més recordant moments que no pas al moment de realitzar l'activitat.Per aixó faig un recull de les vies escalades en solitari més importants per mí entre el 2005 i el 2011 ordenades cronológicament.
Puc afirmar que gairebé ninguna via la vaig alliberar tal i com manen les directrius de l’escalada,però el meu repte,en quasi tots els escenaris,va ser sortir per dalt i disfrutar.Rés més.

(Fotos extretes d’internet.El traç dibuixat marca el recorregut aproximat de la via).


PUNSOLA-RENIU al Cavall Bernat de Montserrat

Mítica via Catalana on em vaig estrenar com a solitari de via llarga.
La vaig suar moltíssim i vaig aprendre molt de tots els errors que vaig cometre escalant-la...que no van ser pocs...
Arribada al cotxe de nit.


EL PURO de Riglos

El primer llarg em va assegurar la Vane,després tot sol fins al cim.
Arribada a dalt plovent.
Escalada histórica,mítica e imprescindible de la zona.


MUSICAL EXPRÉS a la Roca dels Arcs

Encara no sé com vaig passar pel mal·leit sostret del segón llarg,i molt menys com vaig sobreviure als alejes de l'últim llarg.
Un bon cap de setmana amb el campament base a peu de paret.


ARESTA BRUCS de la Vinya Nova

Una de les més llargues de Ca la Montse.
Tot i que molt discontínua  em va agradar molt.


ESPELUZNANTE  a la Pared de la Virgen (Granada)

 Segurament una de les que més em va costar.
Grau apretat i s'ha d'escalar entre xapes (i creuar el riu abans...)


Integral a la Paret de les Bagasses (Terradets)

 Combinació de les vies Tutti Frutti,Reina-Puig i CADE per planxar aquesta tàpia de 500 metres en 7 hores.
Va ser el meu segón intent,al primer em vaig embarcar a la via Mercheli i vaig perdre moltíssim temps,fent la retirada el més sensat.


GAM del Bisbe

 Sense saber el renom que tenia aquesta via m'hi vaig fotre el dia més fred de la meva vida.
A cada reunió havia de fer esforços per no baixar-me,però la persistència del moment va fer que ara pugui escriure aixó.
Em vaig embarcar a la via veïna desde la penúltima reunió,i retrobar la via va ser un "xou".


REALITAT VIRTUAL al Lloro

 Aquesta em va sortir al segón intent.La primera vegada vaig girar cua just a sota el vec del lloro impresionat pel sostre.Realment,no sabia si amb l'aparell que m'asegurava podia escalar un sostre tot sol.
Vaig tornar i vaig flipar amb el pati que hi ha a l'últim llarg.
Via d'aventura pels interiors de Montserrat, a la canal,i grandiositat als últims llargs.
El Lloro,per mí,el monólit preferit de la muntanya.


ANTÓNIO GARCÍA PICAZO a l'Aeri

 Per mí aquesta va marcar un abans i un després.
També la vaig tombar al segón intent separat per més de 2 anys.
L'inici del segón llarg sempre em costa horrors,compensat per una pedalada màxima a plena paret de l'Aeri.
Vaig tardar 6 hores i mitja.
Encara recordo el crit que vaig fer al arribar a l'antena,tot deixant-me caure al terra de ciment.


GALLETAS al Mallo Fire

 Via amb algún llarg exposat,sobretot els que hi han abans de la mega chemeneia,encara em tremolen les cames.
Achicharrada máxima degut a la forta calor.
Al cim,no em vaig poder ni aixecar del vent que fotia.
6 hores.


DESIREE al Cavall Bernat.

 No tinc gaires records d'aquesta escalada.Sí que recordo que hi vaig anar sense ressenya perque un dia havia vist a l'inici de la via el nom escrit.
Evidentment,a mitga escalada em vaig perdre entre les vies que creuen i vaig haver de trucar a casa perque m'indiquesin,amb el llibre de ressenyes,on cony em trobava i per on tirar...en fí...


SANCHEZ-MARTINEZ a la Paret de Diables

 També al segón intent vaig tindre sort de recórrer aquesta maravella.
En un dia emboirat i en poc més de 5 hores vaig arribar al cim.
El pitjor,amb diferència,van ser els llargs superiors de 6a.
La vaig escalar amb unes quantes cintes,un sol friend que no entrava enlloc i una sola corda simple de 40 metres.
Vaig escalar fins a meitat del tercer llarg sense encordar-me,evidentment,utilitzant les xapes per progressar.


LA FESTA DEL PACA al Peladet

 I per fí la meva primera "festa",rés a veure amb l'artifo desequipat però sí que s'ha de completar amb catxarrets.
Molt divertida i acrobàtica al començament.
Content d'alliberar amb totes les de la llei l'últim llarg de 6a


TIM a Sant Jeroni

Salvatge,sola i allunyada,però quí es pot resistir a escalar la xemeneia més llarga de Montserrat?
Encara li estic donant petons a la xapa que hi ha després de sortir de la travessa que hi ha al penultim llarg.

lunes, 26 de octubre de 2015

GoPro 3

Aquest any 2015,tot i no haver acabat encara,ha sigut un bon any d'activitat a la muntanya.Corrent,en bici o caminant he pogut disfrutar com un nen.

Amb la bici i sempre en companyia de l'Aleix hem pogut fer rutes que fins ara ni ens ho plantejàvem,com la Orbea Monegros de 115 km de distància o la Volta a la Mola de 92 km i quasi tres mil metres positius.

Per fí he acabat de perfeccionar la nova tècnica a l'hora de córrer i quasi puc dir que he deixat enradera la meva lesió a les tíbies i la periostitis.Aquest estiu he pogut completar la volta a Montserrat corrent (transmontserrat) ,amb 25 km i més de 1500 metres positius o la cursa organitzada aquest octubre a Terrassa,la Half Drac de 25 km també i que và de Mura a Terrassa,acabant dins el top 30!

Al Pirineu ,tot i començar molt tard la temporada de caçar tresmils n'he pogut coronar més de 25,completant en temps récord (personal) algunes arestes en companyia del sempre motivador Pika.

Alguns projectes queden pendents encara,com aconseguir acabar una marató de muntanya,fer la Matagalls-Motserrat o la Pedals del Pedraforca.Tot arrivarà.

Així que deixo unes imàtges d'algunes sortides que he anat fent i grabant amb la Gopro,que ja sabeu que tot aixó de grabar i editar a mí em mola molt.Espero que l'any vinent,a la pròxima recopilació,la peque de la casa m'acompanyi en alguna aventura. :)

El vídeo és editat en HD,podeu escollir la màxima resolució a la rodeta de configuració.

 

jueves, 12 de marzo de 2015

La nostra primera GRAN aventura

Tardor de l'any 2004:

Fa poc que ens dediquem a aquest esport,però ja pensem,parlem i somiem amb ell tots els minuts del dia.Tansols tenim un lleuger rodatge en vies esportives i una sola incursió a les vies clàssiques,la Magic Line al Gorro Frigi de Montserrat a principis d'any.
Ara som aquí empesos per les ganes d'aventura,de donar un pas més enllà i "fer-nos més homes" en una tàpia que per nosaltres,ara per ara,és descomunal: la paret de les Bagasses al congost de Terradets.

El meu germà Lluís m'ha comentat que ha trobat una ressenya a la Desnivel on surten vies de 500 metres que no passen de cinquè grau!  -Aixó ha de ser la òstia! (pensem) Hi hem d'anar de seguida!
Sense gaires miraments,l'Andrea,el Lluís i jo ens trobem ara mateix recorrent la carretera de Tremp buscant un lloc on passar la nit per atacar la paret a l'endemà.Es fosc i no es veu una merda,però recorrent el congost no deixo de mirar amb neguit per la finestra del seient de l'acompanyant intentant esbrinar on escalarem demà.Miro i miro i no veig res...alço la mirada molt més amunt i descobreixo,a l'hora que el cor em dona un sobresalt,que allà dalt de tot on la mirada ja no pot arribar més lluny,s'entreveu el perfil de roca que dona pas a un cel clar i estrellat,miro als meus companys d'aventura i en veu alta i atònit crido: -Però si no és el cel! és la paret!
Ens aturem a l'aparcament que hi ha a la vora de la tàpia i ens acostem a un parell de nois que asseguts a les taules de picnic s'estan fent un ou ferrat amb el fogonet.Els saludem en català i desseguida ens adonem,per la seva cara de "no entenc res",que no són d'aquí.Després de creuar un parell de frases més els hi preguntem si coneixen algún lloc per dormir i ens contesten que no,que ells pensen fer bivac al costat del cotxe.Ens despedim i d'esprés d'observar la silueta de la paret que escalarem demà seguim en busca d'un lloc per aclucar els ulls.

Ja tenim la tenda plantada a prop de l'estació de tren d'Ager,amb el fogonet ens em fet per sopar uns sobres de pasta que amb la frescor de la nit ens han sentat genial.En aquest moment ens fiquem a parlar de com creiem que anirà la via demà i barallar diferents tàctiques.A la ressenya que porta el Lluís diu que és necesari un joc de fisurers.Jo fins fà poc no sabia de l'existència d'aquests artilugis i ni molt menys de com fer-los anar,però el meu germà,que fà més temps que escala que jo,sí que sap el que són i en previsió de que ens facin falta ha tingut una idea,que no sé d'on l'ha tret,per suplir els fisurers que cap de nosaltres podem pagar.Ha comprat a la ferreteria un munt de femelles de cargol de distintes mides,més aviat grans, i cinc metres de cordino de 6mm.Es tracta de fer passar uns 30 ó 40 cm de cordino per l'interior de cada femella i fer un nus perque no es surti.D'aquesta manera les podrem empotrar a les fisures i assegurar-nos amb el cordino mentres escalem.A l'Andrea i a mí ens sembla perfecte i amb la llum del frontal comencem el bricolatge nocturn que ens permetrà "escalar amb seguretat" a l'endemà.

Ara sí que sí,ja som a l'aparcament de peu de paret amb una bona fresca i més nervis encara.Preparem  material,menjar i aigua,que en portarem 3 litres,un per cada un de nosaltres.
Ens acostem a uns escaladors que semblen més experimentats que nosaltres i li preguntem a un que és calvo per la via CADE,el nostre objectiu.El noi,que ens ha clitxat ràpid,només fà que fican-se por al cos dient que és una via exposada i difícil i ens pregunta si portem friends.Automàticament nosaltres pensem que sí,que som amics,molt amics,però també sabem que no es refereix a aixó i li ensenyem el que hem fabricat la nit abans.Amb cara d'incrèdul al veure els nostres fisurers casolans ens adverteix que hi han llargs de 40 metres desequipats i que anem amb compte.Nosaltres no li fem gaire cas,ja que la nostra ressenya no du pas aixó....serà mamón el tiu!

A peu de via ens equipem amb tot el material i decidim que ens anirem tornant els llargs per escalar de primer.Ja quasi és tot a punt,però l'arnés de l'Andrea sembla que li passa algo,no hi ha manera de ficar-lo del dret,-Serà possible! Ho intenta l'Andrea,ho intenta el Lluís,ho intento jo...rés.El putu arnés té les cintes de les cames girades i sempre queden del revés,no comprenem que collons passa,sembla una broma.Ja no podem esperar més,tant se val,es un contratemps anecdótic ja que hi pot escalar tranquilament així...

La sensació és collonuda i els primers llargs es deixen escalar bé i depressa.Ni molt menys estàn desequipats com deia el calvo.Un pas,un altre pas,regleta,forat,escletxa...van passant els metres fins que arribem a una reunió de la nostra via on hi ha un noi assegurant al seu company.Son els de l'ou ferrat d'ahir a la nit! -Joder,si que van a poc a poc (penso) .
Ens reunim tots tres a la reunió quan la cordada que ens precedeix ja ha començat el seguent llarg,però a cada reunió els tornem a atrapar i aixó ja es comença a fer una mica incòmode,tant que ja només parlem de què podem fer per adelantar-los.Som al primer terç de la paret i ja anem bastant retrasats amb l'horari.El sol ja ha sorit i começa a fer calor.
Arribo a la quarta reunió escalant de primer on em trobo als companys madrilenys preparant-se per seguir,amb calma,escalant la via.Jo els hi pregunto si els hi fà res que ens deixin passar,ja que anem a remolc tota l'estona.Un d'ells ens diu que cap problema però l'altre no les té totes.Així que començo a assegurar al Lluís i l'Andrea ràpidament per poder avançar-los abans que canviin d'opinió,però el pacte no qualla i ens fan la pua.Un d'ells surt escopetejat de primer dient en veu alta:-Yo abro ràpido! Al cap d'un moment ens tornem a trobar nosaltres tres esperant a que aquest parell tirin amunt per deixar-nos la via lliure.-Quina merda,amb la calor que comença a fer i lo lents que anem no acabarem mai la via (ens diem).

Les esperes a les reunions es començen a fer eternes i la calor ens fà beure més aigua de la prevista.Ara som a l'inici del primer llarg d'artificial que tant ens ha fet rumiar.A la ressenya marca un extrany "Ae",nosaltres suposem que es deu referir a "escalada con escaleras",però no ho sabem del cert,en principi es veuen moltes xapes properes entre elles i està clar que en lliure no escalarem ja que sembla molt difícil,i a part,la pedra està molt polida.Així que poguem el Lluís sortirà de primer a l'aventura.M'entrestant seguim esperant,mentre el segón de la cordada madrilenya se'l veu apurat intentant recuperar el llarg,no deixem d'escoltar cada pocs segons -Javi,chupa! I es que no ens extranya gens ja que dú una motxilla que li sobrepassa el casc de bon troç i deu pesar una tona.
Ja portem quasi una hora aturats a la mateixa "R" ,ens dona temps a xerrar i pensar,pensar en aquell moment ahir a la nit mentre ens dirigiem cap a Terradets per la carretera de Balaguer on  ens vam creuar amb un autocar i un cotxe que l'adelantava a l'hora en sols dos carrils de circulació,joder quin moment...o quan buscant el camí correcte sempre trobavem un putu indicador que ens martcava "TREMP 55"...-Javi,chupa!
Les reserves d'aigua baixen a la mateixa velocitat que augmenta la nostra frustació i mala llet per no poder escalar.Ja no sabem que fer,les hores pasen i la cordada davantera està encatllada al mateix lloc.-Javi,chupa!...más!
El Lluís decideix actuar,i treient el cap li crida al noi madrileny -Oye! Porqué no probais a subir primero la mochila i luego subes tú sin ella,está claro que así no podras seguir!
Per sort ens fan cas i en poca estona logran superar el llarg.Ara es el nostre torn,per fí! Surt el Lluís a tot gas mentjant-se l'artifo com si l'agués practicat sempre.Amb els nostres coneixements (que no son gaires) decidim deixar una baga o cordino a cada un o dos seguros,per tal que nosaltres a l'hora de recuperar el llarg tinguem d'on tibar,més endavant,amb el temps,ja vam esbrinar la tècnica correcte utilitzant els pedals,però de moment ens en sortim prou bé.L'andrea i jo escalem tot lo ràpids que podem per trobar-nos a la seguent reunió on els madrilenys,avergonyits per haver-nos retrassat tant,ens esperen per deixar-nos passar,no sense abans oferir-nos un formatge de bola sencer que duen a la motxilla! mare meva....

Tornem a anar al capdevant escalant cansats però ràpids,els llargs es succeeixen un rera l'altre fins arribar a la feixa,fins aquí hem escalat amb valor i decisió,tot el que la cordada madrilenya ens ha deixat.És hora de parlar entre nosaltres seriosament ja que aquí hi ha una escapatória que caminant ens portaria fins al cotxe en un moment.Fà estona que racionem l'aigua a glops molt petits.Sé que el LLuís i l'Andrea fan l'esforç de beure menys perquè jo tingui més quantitat d'aigua,ja que la meva faringitis crónica m'està matant amb tantes hores al sol i tanta calor.
Soc l'únic que aposta per una retirada,són les cinc de la tarda i calculem tres hores més d'escalada.Està clar que amb sort arribarem al cim quasi de nit i només portem un frontal.-Us faig un tracte (comento als meus companys) Tirem amunt però hem deixeu obrir tots els llargs.
Estan d'acord amb el meu plantejament,ja que així potser guanyem una mica de temps,tot i que la baixada serà de nit segur,i d'aquesta manera jo també hem distrauré de les meves molèsties al meu coll extremadament resec.
A partir d'aquí és un festival de supervivència,escalada i aventura per planxar aquest mur de 500 metres.Enllaço tots els llargs que són possibles el màxim de ràpid,ells fan el mateix recuperant-los.Ara la cosa s'ha tornat còmica ja que els madrilenys se'ns han ficat a remolc i els hi hem tret la feina de buscar per on va la via,quins cullons! Tot hi així ja els estem deixant enradera.

El final de la via s'intueix a prop,igual que el final de la llum solar.Afrontem l'últim llarg amb ganes i decisió.Fà molt que no bebem aigua i estem morts per les hores que portem penjats aquí,però la cosa està canviant a mida que pujem i pujem.Desde aquí dalt l'humor és més positiu que mai,estem a punt de tombar la nostra primera tàpia de debó!
En un moment de lucidesa i compasió ,el Lluís desde l'última reunió es dirigeix als que ens persegueixen i ens han fet el dia impossible: -Javi! Hasta el arbol y luego a la derecha! després comença a escalar els últims metres mentres jo els asseguro,quasi a les fosques,desde el cim del lloc més bonic del món,emoció màxima esperant l'arribada dels meus companys de cordada.
Ens felicitem i ens abraçem per haver aconseguit,després d'onze hores,sortir per d'alt de la via.Ara toca abrigar-nos i recollir el material per començar el descens.Sense preparar-ho i amb la adrenalina a tope faig un giscle a l'aire per alleugerar tensions -Chupa Javi chupaaa...!!

Anem caminant sense preses però sense aturar-nos intentant esbrinar correctament el camí de tornada.Tot va bé fins que localitzem el ràpel que s'ha de fer per continuar.Sabem que la corda ens dona per fer-lo però com és de nit i el ràpel és volat no sabem del cert si la corda arriba al terra.Tirem pedres al buit per esbrinar si hi han molts metres de caiguda,però és una tonteria,el primer que baixi ha d'anar al lloro per tal que no se li acabi la corda.Tot es complica un xic al portar un frontal només.El Lluís tira el primer amb molt de comte sense llum,només amb la claror de la nit.Al cap de poc ens crida molt content que ja és al terra i que ens preparem per baixar -De puta mare! És el torn de l'Andrea i després baixaré joJa estem més aprop del final.

Quasi dues hores per arribar a la carretera.Desde aquí sembla que les cames no fagin mal i que la gola pugui respirar amb normalitat,l'emoció i l'alegria ens envaeix quan estem a 300 metres d'arribar al cotxe.Flipem quan desde la carretera observem a la part alta de la muntanya dos frontals que es mouen entre la vegetació,son els madrilenys! També ens alegrem que hagin sortit per dalt sense ensurts,sembla que l'aventura ha sigut majúscula per tots.

Arribem a l'aparcament quan fà quatre o cinc hores que no bebem rés,la sensació és quasi angostiant quan ens adonem que hi ha una font al costat del cotxe -Marica l'últim! Arranquem a córrer fins a amorrar-nos cada un a un sortint d'aigua que disposa aquesta maravellosa font que sembla haver estat construïda per nosaltres.L'aigua ens causa dolor al passar pel coll pero no podem parar d'inflar-nos la panxa.Els dies seguents vam estar tots amb els llavis tallats com si haguessim anat a una expedició a l'Himalaya.Moltes coses hem aprés avui,la paret de les Bagasses ens ha ensenyat molt,però sense la nostra perseverancia,companyerisme i fanatisme no hagués estat possible rés.


Campament base a Àger



Eterna espera a la falsa feixa,calor i frustació.Amb la cara ja paguem
.





viernes, 20 de febrero de 2015

Snowrunning

 Aquesta setmana he decidit fer dues coses que no havia fet mai,bueno,una sí,però feia mol de temps que no,així que vaig anar amb el Max a córrer per la neu i a publicar-ho al blog,excusa perfecte per treure-li la pols a les tecles de l'ordinador...

Arribem a l'estació d'esquí del Port del Comte abans de les deu del matí i a -2º de temperatura,perfecte!El Max està eufóric de veure la neu i no para de bordar.En aquesta ocasió li he preparat un bon esmorzar abans de sortir de casa,li he barrejat un iogurt amb el pinso i de postres 5 galetes,avui el necessito amb tota la força possible,tot i que amb la motivació que ha baixat del cotxe crec que và sobrat.




Comencem a córrer amb una pujada constant però suau,poc a poc ens dirigim a la cara nord i trobant més neu,m'apassiona poder disfrutar de la muntanya entre setmana.




Al Max no hi ha qui l'atrapi als trams més planers,li puc esbrinar el somnriure a la cara mentre s'enfonsa a la neu i lluita per avançar.Ara toca la pujada fins al Tossal d'Estivella,gairebé a 2400 metres,aquí la neu quasi ha desaparegut i correm sobre pedra.Es comencen a notar els quilómetres i al cim fem una parada per beure aigua i fer fotos,el més dur ja està fet,d'aquí al cotxe tot baixada.




Quasi 10 km ens ha sortit la volteta,el récord del Max! Jo estic content per poder tornar a trotar cada dia més amb menys dolor,ja quasi puc córrer amb la nova tècnica sense estar pensant com ficar els peus a cada passa,cosa que fà quatre mesos veia impossible.
Ja només queda tornar cap a casa,dinar i preparar-me per anar a la feina,o què us pensàveu?jajaja



lunes, 21 de abril de 2014

Ferrada Regina

Per fí trobem el dia que anem a fer aquesta ferrada de la que tothom en parla,llàstima que no poguem siguer tots els que voldriem però segur que hi tornarem ja que val molt la pena.

Vista desde l'aparcament

Començem vora les 9 del matí amb moltes ganes i forçes devorant metres i grapas que enfilen amunt a discreció.

Gràcies Marc per aquest fotón

De seguida arribem a un dels punts estrella de la via,el pont penjant que creua de l'agulla fins la paret,aixó només fà que ficar-se calent i divertit.A la sortida del pont encarem un tram llarg i dret on disfrutem de valent!

Mar sobradíssima obrint camí

El seguent és el Marc

Arribant a la paret
Quasi sense pausa comencem a encarar trams llargs on guanyem molta alçada i on cada vegada podem disfrutar de millors vistes del pantà d'Oliana.

Amunt amunt!

El dia va ser molt assolellat i fins i tot ens vam posar morenos...

L'equip al complert

Foto de disseny

En ocasions l'equipament era una mica deficient,però nomès calia ficar-hi més atenció per superar el tram i ja està.

Tram desplomat abans d'accedir al "paso de la fé".

El Marc després de 3 hores de ferrada va decidir probar si el disipador que haviem llogat feia bé la seva feina i després d'enfilar-se uns quants graons del desplom va caure davant meu un bon troç deixant-nos amb la boca ben oberta,crec que encara té l'arnés tatuat a la panxa,i el dissipador ni es và immutar,jijiji...de tot se'n apren!

Bones vistes cap abaix en un tram de travessa

I per fí arribem al cim d'aquesta tàpia després de quatre hores trepant per cables,cadenes i ferros.Satisfets amb l'experiència comencem a baixar pel camí de retorn tot comentant la jugada i flipant amb les muralles de pedra que amaga aquest lloc.

Panoràmica cimera

Però no podiem deixar tancar aquest dia sense una bona birra entre les mans .Ens aturem a Oliana a fer un moç i després continuem cap a casa tot parlant de quina serà la seguent??

La cirereta del pastís.


domingo, 6 de abril de 2014

36 cursa el Corte Inglés

Per segón any ens trobem aquí a punt de pendre sortida a la cursa de el corte inglés.En aquesta ocasió l'equip no ha pogut reunir-se al complert,ja que la Eli havia de treballar.
Així que començem a còrrer pels carrers de Barna esquivant iaies i cotxets de bebés intentant inútilment trobar un ritme que ens satisfàgi,però ja saviem que aquí seria difícil.
A partir del km 4,amb l'Ivan,ja em pogut trotar més alegres i els últims quilòmetres hem corregut per sota de 4' el km ! força bé!
El tems total ha sigut de 50 minuts per fer els 10,7 km de la cursa,molt bé! l'any vinent més i millor.El resto de l'equip ha arribat una estona més tard però també molt satisfets de participar en aquesta gran festa!
Aquest any hi han agut 74 mil inscrits i em quedat dels mil primers,ole!


Ivan,Eros,Vane,Loli,Nora i Jo.

La Nora després de l'arribada.Se li nota a la cara que s'ho ha passat bomba!

Amb l'esforç realitzat ara ja només queda comentar la "jugada"

Saludant a la mami que no ha pogut vindre :)