La fiesta de los biceps....y de los triceps...y de los hombros...y de las dorsales...

Aunque ronda los 250 metros de altura tiene fama de ser la pared española con más "patio" y sensación de vacio,y no le falta razón para ello,pues escalando esta pared hay que estirar el cuello más de lo habitual.
Todas las vias que la surcan són muy interesantes,algunas de ellas de lo mejor que se puede escalar en toda la geografia española.

Donç aquí estem nosaltres,a punt de començar una de les vies més espectaculars de la península, la fiesta de los bíceps.



Em procurat llevanr-nos lo més dora possible per no trobar ningú devant i així ha sigut.
Començo jo la trepada afrontant dos llargs de cop per guanyar temps,6a+ i 6b,tots dos bastant semblants.Només un parell de passos a cada llarg han sigut punyeteros,el resto s'ha deixat fer amb dificultats bastant sustingudes.Les sensacions són extranyes,suposo que per la sombra d'aquest troç de via que ens prepara dificultats més elevades més amunt.

A sota el Miki navegant entre l'inmens "camp de patates".



De seguida una cordada rera l'altra van arribant a peu de mallo,molts amb intenció de fer "la fiesta".
El Miki comença un dels llargs més durs,el tercer,amb dificultat obligada de 7a.Sense gaires contratemps arriba a la R,ell ja s'ha tret del mig un dels principals escualls de la via.Ara em toca a mi recuperar el llarg,surto de la reunió intentant no molestar a l'italià que ens ha atrapat i que ha compartit R amb mí fins ara.Fins a mig llarg tot bé,però en els passos obligats tinc que demanar que m'ajudi una mica tensant la corda per poder superar aquest infern,que lluny que estic de lliberar aixó...

A sota,l'alçada comença a ser present i un moment en una de les reunions amb l'amic italià.

El quart llarg l'afronta una mica incòmodo,es tracta d'un 6c una mica extrany.Mai he escalat aquestes dificultats obligades en una tàpia com aquesta,els nervis m'estan train i els meus objectius són atrapar les xapes per poder fer A0's.Tot i així,sobre la quarta xapa els meus braços tremolossos i el meu cervell anulat diuen que no volen seguir.

El Miki intenta animar-me constantment,però després d'uns intents per superar el mateix pas li demano que em baixi i que l'intenti ell.Odio fer aixó,i ademés amb una cordada al radera esperant que avançem.

El Miki,amb dos collons em diu que no em preocupi que ho obra tot ell de primer i que lo important és disfrutar.Jo,encara tremolant per la situació s'ho agraeixo.

A sota,el desplom implacable comença a inflar-nos de debó els braços.

Anem a bon ritme,el Miki obra bastant bé els seguents llargs,el que em tocava a mi de6c,i el cinqué i sisé que es graduen tots dos de 6b+.Jo procuro recuperar-los tots el més ràpid possible per no fer esperar massa a l'eroi del dia,ja en té prou d'obrir-ho tot.Clarament li haig de fotre més canya a l'esportiva per poder disfrutar en aquests viotes.

Per fí arribem al llarg estrella de la via,el seté,amb dificultat de 6c+,però que tothom li dona 7a.Som a més de 200 metres del terra i el desplom és màxim,sembla que no hi ha ningún pas inhumà,només s'ha de lluitar contra la grabetat i les teves forçes i procurar no caure entre xapes,ja que et quedaries en situació de "no retorn" a la via degut a l'inclinació de la tàpia.

A sota després del 7a amb els ànims pels núbols.Quina sensació ser aquí penjat!!

Els darrers llargs he pogut desinivir-me de les meves pors i he pogut escalar més animat i disfrutant.Només queden dos llargs,un de 6a+ i una grimpada de III grau.

Ja sóm a dalt de la Visera!! Gràcies Miki!!