A sota un efecte solar en aquesta muralla.
Mentre esperem a que una cordada tiri amunt,fem petar la cherrada a peu de via,fins que de cop sentim uns sorollets que ens fan ficar la pell de gallina,efectivament es tracta de pedres caient pel nostre voltant degut a les maniobres dels del davant.
De sobte saltem tots contra la paret per protegir-nos i ens arresarem sota un arbret.
Total,que al final decidim canviar-nos de via i ens dirigim cap a la Tàrrega,que és uns metres més enllà i sembla que no l'està fent ningú.
A sota,la familia a peu de la Navarro.
Així que sobre les 12 del migdia em disposo a obrir el primer llarg sota un solet d'hivern deliciós.
Aquesta via ja l'he fet varies vegades,una en solitari i un altre amb el meu germà Lluís.
A sota la meva mare començant el primer llarg i després foto de Mar,Andrea i jo a la primera R.
Un cop superats els primers metres començem a agafar ritme i alçada gaudint de passatges fantàstics amb trams força aeris.
A sota la meva mare Sara i la meva germana Mar superant el mateix tram,un esperó aeri amb molt bons cantells.
En ocasions,la sensació de buit es pronúncia,extranyament és on algunes persones disfrutem més de l'entorn,i sinó mireu a me mare descansant a la reunió tota feliç ;D
Al final la tònica ha sigut la de obrir la via amb tres cordes lligades del budrier de manera que els meus companys de cordada poguessin pujar tots de segon i disfrutar d'una escalada sense cap compromís més que el d'apropar llaços familiars.
A sota la familia reunida a la reunió i me mare sortint de la mateixa afrontant un dels passatges més verticals.
Els dos últims llargs de la Tàrrega són una mica de tràmit,una mica rampossos i d'anar fent,però que també estan bé per acabar una jornada com aquesta.
Cal dir que escalar en aquestes dates amb camiseta curta es un regal.Les últimes tres vegades que he trepat per aquí ha sigut immers dins d'una boira espessa a més no poder.Tot està sortint perfecte!
A sota uns moments captats desde diferents angles de l'arribada de la Sara i Mar a la segona reunió.
En ocasions,la sensació de buit es pronúncia,extranyament és on algunes persones disfrutem més de l'entorn,i sinó mireu a me mare descansant a la reunió tota feliç ;D
Al final la tònica ha sigut la de obrir la via amb tres cordes lligades del budrier de manera que els meus companys de cordada poguessin pujar tots de segon i disfrutar d'una escalada sense cap compromís més que el d'apropar llaços familiars.
A sota la familia reunida a la reunió i me mare sortint de la mateixa afrontant un dels passatges més verticals.
Els dos últims llargs de la Tàrrega són una mica de tràmit,una mica rampossos i d'anar fent,però que també estan bé per acabar una jornada com aquesta.
Així que després de 3 horetes i mitja i presenciar un rescat dels bombers amb l'helicopter i tot per treure un accidentat de la paret,arribem al cim de la Roca dels Arcs dessitjant menja-nos l'entrepà.Només queda la baixada relliscosa fins al cotxe i desfer el camí fins a casa tot xerrant de les anècdotes del dia.
5 comentarios:
Felicitats per la via i per poder escalar en família.
Un comentari lingüístic, el que va de primer no obre la tirada o la via, això ho van fer els que van obrir la via , fa la tirada o fa la via de primer, que és molt diferent.
salut i a tibar
Jajaja,es veritat! un petit canvi de paraules que comporta en ocasions molta diferència en l'activitat.
Salut i roca!
Igual que "equipar" no és POSAR LES CINTES A LA VIA...( m'afegeixo al comnet del JB, ho he setit moltes vegades...hehehe).
JOER BOW, enveja sana per poder fer aquetes activitats amb ta mare..quina passada!!
Salut i amunt bow.
oriol
Mes correccions quan dius que escales la muralla (no es la muralla) sino la muntaña, sino estaries en un castell. matao. bona escalada amb la famili.
Que cabroncete aquest anònim...jejeje si no sapigués qui ets encara m'enfadaria.matao!
Publicar un comentario