viernes, 6 de julio de 2012

Brujas-Francoespañola a Ordesa

Poques són les coses dins la muntanya que ens satisfàn més què aixó.Farts d'esperar a que arribi el dia ens trobem camí a fer alló què més ens agrada i emociona,escalar a ORDESA.

En aquesta acasió hi anirem la Silvia el Miki i jo,i per arrodonir més el finde hem decidit escalar a Riglos el dia abans.
Així que ens trobem a l'aparcament disposats a passar calor i disfrutar dels "bolos" típics de la zona.


Els Men in Black's de Riglos...amb l'agulla de el Puro radera la meva espatlla.
 La via escollida ha sigut El puro,amb els 180 metres daltura considerem que no serà prou desgast per demà i intuim que podrem sortejar els rajos de sol que piquen de valent.
Jo ja hi havia pujat un cop fa anys i hem venia de gust tornar-hi,i la veritat es que hem encertat,relativament poc compromís i una escalada amb molta història ens esta fent disfrutar.


Miki al primer llarg de l'agulla
Arribem al cim després de quasi tres horetes d'escalada.Fotos de rigor amb el Fire al radera i començem la tortura dels ràpels fins al terra.D'aquí només ens queden 5 minuts fins la jerra de birra al bar del poble.


Cim de l'agulla
Tornem a pillar la furgo durant una hora i pico fins el càmping a les afores de Torla,molt a prop de l'entrada al parc natural del Mont Perdut.Ens instalem al càmping,sopem i vora la una ens fiquem dins el sac de dormir a planxar l'orella fins dintre de quatre hores que sonarà el despertador.

Pel matí poques converses intercanviem,tots sabem el que hem de fer,esmorzar fort,escollir la roba més adient i preparar-nos psicològicament per una escalada de somni,una escalada que no ens deixarà indiferents pel resto de la vida,com totes les d'aquí.

A les vuit,com teniem previst,començo a escalar el primer llarg,per fí toco aquesta roca i aquestes preses planes i cantelludes del Tozal,ja feia massa temps que no veniem.També faig el segón llarg,aquest dos no tenen gaires dificultats i els hem fet molt ràpids.Al tercer li cedeixo el lideratge al Miki que afrontarà un dels llargs amb més grau,un 6b+ que pot ser 6c tranquilament.Amb l'excusa de no perdre temps i no haver de fer canvis de corda va fent llargs fins pasada la "plaça de Catalunya",a mí ja hem va bé i a la Silvia,què està opositant,també.


Miki recuperant un tram de chemeneia
 Les hores van passant i els metres es van acumulant.La via és un 10.Només la feixa de mitja paret li trenca l'armonia de la verticalitat absoluta.Els friends entren per tot arreu i portem bon ritme.Potser els llargs de després de la "plaça de Catalunya" són els més exigens i entretinguts,definitivament ,la segona part d'aquesta via ens està fent suar bastant més que la primera....bé,tant se val....cada cop queda menys pel cim i la motivació no decau!


Silvia en una de les reunions més incòmodes que he fet mai.
A falta de tres llargs per acabar torno a agafar el cap de corda i a escalar de primer.El llarg que haig d'afrontar ara té una mica de tot,chemeneia,desplom,cantells i pitons...tot aixó intercalant catcharros per totes les fisures possibles,el pati que hi ha radera meu és impresionant,tant sols hem separaren del terra 400 metres de buit només solcat per algunes aus,sens dubte ES AIXÓ pel que estem aquí....amunt!!


Miki recuperant l'onzé llarg
 Els dos últims decideixo empalmar-los ficant tots els anells més llargs als friends per tal de no notar el fregament de la corda.Els últims metres són perdedors,ja ho diu la ressenya,però no m'impresiona gens,qui ha escalat aquí sabrà que la navegació i la intuició són una bona part dels valors necesaris per acabar amb èxit.

Dos passos i ja soc al cim del Tozal del Mallo!Llaço un bloc enorme amb unes bagues per fer l'última reunió i asseguro als meus companys que arriben de seguida.Una abrassada per culminar aquest dia perfecte d'escalada amb una companyia inigualable 9 hores després d'haver-nos calçat els peus de gat,bon horari per una cordada de tres,si senyor!
Recollim els bàrtols i després de les fotos començem la baixada de 950 metres de desnivell,que en ocasions,la eufòria i la Sílvia ens fàn anar correns a la vegada que cada un crida i imita algún animal salvatge....En una hora ja som a la Pradera de Ordesa....


Possiblement,un dels llocs més màgics del Pirineu.

Poca cosa més s'ha d'explicar d'aquest fí de setmana,bé,excepte que el Miki i jo vam patir una intoxicació degut a un entrepà de truita que ens vam menjar a mitjes i que ens ha fet vomitar i estar amb febre alguns dies,però de tot aixó se'n apren...ara ja no demanaré mai més truita   :)

Unes imatges de la jornada.Imprescindible audio:

3 comentarios:

veronica fidalgo pujol dijo...

impresionante me e quedado enganchada viendo el video,y el abrazo del final me a emocionado jeje

mare dijo...

Sembla que sempre et dic el mateix, però´és que am deixas al-lucinada amb els videos que fas, són una passada un paisatge amb unas vistes que tallen la repiració, la música molt bén compajinada fins el final que més puc dir. Dons que us tinc una enveja enorme, enveja sana per descomtat.
En fi que se us felicita als tres. !! enhorabona !!

QUIMI dijo...

Vero,que ilusión leerte por aquí,yo también me he emocionado con tu mensaje :)

Mare,Ordesa és un paradís,aixó ja ho saps de primera mà.Dintre d'un més a enfilar-nos per les parets granadines!