jueves, 12 de marzo de 2015

La nostra primera GRAN aventura

Tardor de l'any 2004:

Fa poc que ens dediquem a aquest esport,però ja pensem,parlem i somiem amb ell tots els minuts del dia.Tansols tenim un lleuger rodatge en vies esportives i una sola incursió a les vies clàssiques,la Magic Line al Gorro Frigi de Montserrat a principis d'any.
Ara som aquí empesos per les ganes d'aventura,de donar un pas més enllà i "fer-nos més homes" en una tàpia que per nosaltres,ara per ara,és descomunal: la paret de les Bagasses al congost de Terradets.

El meu germà Lluís m'ha comentat que ha trobat una ressenya a la Desnivel on surten vies de 500 metres que no passen de cinquè grau!  -Aixó ha de ser la òstia! (pensem) Hi hem d'anar de seguida!
Sense gaires miraments,l'Andrea,el Lluís i jo ens trobem ara mateix recorrent la carretera de Tremp buscant un lloc on passar la nit per atacar la paret a l'endemà.Es fosc i no es veu una merda,però recorrent el congost no deixo de mirar amb neguit per la finestra del seient de l'acompanyant intentant esbrinar on escalarem demà.Miro i miro i no veig res...alço la mirada molt més amunt i descobreixo,a l'hora que el cor em dona un sobresalt,que allà dalt de tot on la mirada ja no pot arribar més lluny,s'entreveu el perfil de roca que dona pas a un cel clar i estrellat,miro als meus companys d'aventura i en veu alta i atònit crido: -Però si no és el cel! és la paret!
Ens aturem a l'aparcament que hi ha a la vora de la tàpia i ens acostem a un parell de nois que asseguts a les taules de picnic s'estan fent un ou ferrat amb el fogonet.Els saludem en català i desseguida ens adonem,per la seva cara de "no entenc res",que no són d'aquí.Després de creuar un parell de frases més els hi preguntem si coneixen algún lloc per dormir i ens contesten que no,que ells pensen fer bivac al costat del cotxe.Ens despedim i d'esprés d'observar la silueta de la paret que escalarem demà seguim en busca d'un lloc per aclucar els ulls.

Ja tenim la tenda plantada a prop de l'estació de tren d'Ager,amb el fogonet ens em fet per sopar uns sobres de pasta que amb la frescor de la nit ens han sentat genial.En aquest moment ens fiquem a parlar de com creiem que anirà la via demà i barallar diferents tàctiques.A la ressenya que porta el Lluís diu que és necesari un joc de fisurers.Jo fins fà poc no sabia de l'existència d'aquests artilugis i ni molt menys de com fer-los anar,però el meu germà,que fà més temps que escala que jo,sí que sap el que són i en previsió de que ens facin falta ha tingut una idea,que no sé d'on l'ha tret,per suplir els fisurers que cap de nosaltres podem pagar.Ha comprat a la ferreteria un munt de femelles de cargol de distintes mides,més aviat grans, i cinc metres de cordino de 6mm.Es tracta de fer passar uns 30 ó 40 cm de cordino per l'interior de cada femella i fer un nus perque no es surti.D'aquesta manera les podrem empotrar a les fisures i assegurar-nos amb el cordino mentres escalem.A l'Andrea i a mí ens sembla perfecte i amb la llum del frontal comencem el bricolatge nocturn que ens permetrà "escalar amb seguretat" a l'endemà.

Ara sí que sí,ja som a l'aparcament de peu de paret amb una bona fresca i més nervis encara.Preparem  material,menjar i aigua,que en portarem 3 litres,un per cada un de nosaltres.
Ens acostem a uns escaladors que semblen més experimentats que nosaltres i li preguntem a un que és calvo per la via CADE,el nostre objectiu.El noi,que ens ha clitxat ràpid,només fà que fican-se por al cos dient que és una via exposada i difícil i ens pregunta si portem friends.Automàticament nosaltres pensem que sí,que som amics,molt amics,però també sabem que no es refereix a aixó i li ensenyem el que hem fabricat la nit abans.Amb cara d'incrèdul al veure els nostres fisurers casolans ens adverteix que hi han llargs de 40 metres desequipats i que anem amb compte.Nosaltres no li fem gaire cas,ja que la nostra ressenya no du pas aixó....serà mamón el tiu!

A peu de via ens equipem amb tot el material i decidim que ens anirem tornant els llargs per escalar de primer.Ja quasi és tot a punt,però l'arnés de l'Andrea sembla que li passa algo,no hi ha manera de ficar-lo del dret,-Serà possible! Ho intenta l'Andrea,ho intenta el Lluís,ho intento jo...rés.El putu arnés té les cintes de les cames girades i sempre queden del revés,no comprenem que collons passa,sembla una broma.Ja no podem esperar més,tant se val,es un contratemps anecdótic ja que hi pot escalar tranquilament així...

La sensació és collonuda i els primers llargs es deixen escalar bé i depressa.Ni molt menys estàn desequipats com deia el calvo.Un pas,un altre pas,regleta,forat,escletxa...van passant els metres fins que arribem a una reunió de la nostra via on hi ha un noi assegurant al seu company.Son els de l'ou ferrat d'ahir a la nit! -Joder,si que van a poc a poc (penso) .
Ens reunim tots tres a la reunió quan la cordada que ens precedeix ja ha començat el seguent llarg,però a cada reunió els tornem a atrapar i aixó ja es comença a fer una mica incòmode,tant que ja només parlem de què podem fer per adelantar-los.Som al primer terç de la paret i ja anem bastant retrasats amb l'horari.El sol ja ha sorit i começa a fer calor.
Arribo a la quarta reunió escalant de primer on em trobo als companys madrilenys preparant-se per seguir,amb calma,escalant la via.Jo els hi pregunto si els hi fà res que ens deixin passar,ja que anem a remolc tota l'estona.Un d'ells ens diu que cap problema però l'altre no les té totes.Així que començo a assegurar al Lluís i l'Andrea ràpidament per poder avançar-los abans que canviin d'opinió,però el pacte no qualla i ens fan la pua.Un d'ells surt escopetejat de primer dient en veu alta:-Yo abro ràpido! Al cap d'un moment ens tornem a trobar nosaltres tres esperant a que aquest parell tirin amunt per deixar-nos la via lliure.-Quina merda,amb la calor que comença a fer i lo lents que anem no acabarem mai la via (ens diem).

Les esperes a les reunions es començen a fer eternes i la calor ens fà beure més aigua de la prevista.Ara som a l'inici del primer llarg d'artificial que tant ens ha fet rumiar.A la ressenya marca un extrany "Ae",nosaltres suposem que es deu referir a "escalada con escaleras",però no ho sabem del cert,en principi es veuen moltes xapes properes entre elles i està clar que en lliure no escalarem ja que sembla molt difícil,i a part,la pedra està molt polida.Així que poguem el Lluís sortirà de primer a l'aventura.M'entrestant seguim esperant,mentre el segón de la cordada madrilenya se'l veu apurat intentant recuperar el llarg,no deixem d'escoltar cada pocs segons -Javi,chupa! I es que no ens extranya gens ja que dú una motxilla que li sobrepassa el casc de bon troç i deu pesar una tona.
Ja portem quasi una hora aturats a la mateixa "R" ,ens dona temps a xerrar i pensar,pensar en aquell moment ahir a la nit mentre ens dirigiem cap a Terradets per la carretera de Balaguer on  ens vam creuar amb un autocar i un cotxe que l'adelantava a l'hora en sols dos carrils de circulació,joder quin moment...o quan buscant el camí correcte sempre trobavem un putu indicador que ens martcava "TREMP 55"...-Javi,chupa!
Les reserves d'aigua baixen a la mateixa velocitat que augmenta la nostra frustació i mala llet per no poder escalar.Ja no sabem que fer,les hores pasen i la cordada davantera està encatllada al mateix lloc.-Javi,chupa!...más!
El Lluís decideix actuar,i treient el cap li crida al noi madrileny -Oye! Porqué no probais a subir primero la mochila i luego subes tú sin ella,está claro que así no podras seguir!
Per sort ens fan cas i en poca estona logran superar el llarg.Ara es el nostre torn,per fí! Surt el Lluís a tot gas mentjant-se l'artifo com si l'agués practicat sempre.Amb els nostres coneixements (que no son gaires) decidim deixar una baga o cordino a cada un o dos seguros,per tal que nosaltres a l'hora de recuperar el llarg tinguem d'on tibar,més endavant,amb el temps,ja vam esbrinar la tècnica correcte utilitzant els pedals,però de moment ens en sortim prou bé.L'andrea i jo escalem tot lo ràpids que podem per trobar-nos a la seguent reunió on els madrilenys,avergonyits per haver-nos retrassat tant,ens esperen per deixar-nos passar,no sense abans oferir-nos un formatge de bola sencer que duen a la motxilla! mare meva....

Tornem a anar al capdevant escalant cansats però ràpids,els llargs es succeeixen un rera l'altre fins arribar a la feixa,fins aquí hem escalat amb valor i decisió,tot el que la cordada madrilenya ens ha deixat.És hora de parlar entre nosaltres seriosament ja que aquí hi ha una escapatória que caminant ens portaria fins al cotxe en un moment.Fà estona que racionem l'aigua a glops molt petits.Sé que el LLuís i l'Andrea fan l'esforç de beure menys perquè jo tingui més quantitat d'aigua,ja que la meva faringitis crónica m'està matant amb tantes hores al sol i tanta calor.
Soc l'únic que aposta per una retirada,són les cinc de la tarda i calculem tres hores més d'escalada.Està clar que amb sort arribarem al cim quasi de nit i només portem un frontal.-Us faig un tracte (comento als meus companys) Tirem amunt però hem deixeu obrir tots els llargs.
Estan d'acord amb el meu plantejament,ja que així potser guanyem una mica de temps,tot i que la baixada serà de nit segur,i d'aquesta manera jo també hem distrauré de les meves molèsties al meu coll extremadament resec.
A partir d'aquí és un festival de supervivència,escalada i aventura per planxar aquest mur de 500 metres.Enllaço tots els llargs que són possibles el màxim de ràpid,ells fan el mateix recuperant-los.Ara la cosa s'ha tornat còmica ja que els madrilenys se'ns han ficat a remolc i els hi hem tret la feina de buscar per on va la via,quins cullons! Tot hi així ja els estem deixant enradera.

El final de la via s'intueix a prop,igual que el final de la llum solar.Afrontem l'últim llarg amb ganes i decisió.Fà molt que no bebem aigua i estem morts per les hores que portem penjats aquí,però la cosa està canviant a mida que pujem i pujem.Desde aquí dalt l'humor és més positiu que mai,estem a punt de tombar la nostra primera tàpia de debó!
En un moment de lucidesa i compasió ,el Lluís desde l'última reunió es dirigeix als que ens persegueixen i ens han fet el dia impossible: -Javi! Hasta el arbol y luego a la derecha! després comença a escalar els últims metres mentres jo els asseguro,quasi a les fosques,desde el cim del lloc més bonic del món,emoció màxima esperant l'arribada dels meus companys de cordada.
Ens felicitem i ens abraçem per haver aconseguit,després d'onze hores,sortir per d'alt de la via.Ara toca abrigar-nos i recollir el material per començar el descens.Sense preparar-ho i amb la adrenalina a tope faig un giscle a l'aire per alleugerar tensions -Chupa Javi chupaaa...!!

Anem caminant sense preses però sense aturar-nos intentant esbrinar correctament el camí de tornada.Tot va bé fins que localitzem el ràpel que s'ha de fer per continuar.Sabem que la corda ens dona per fer-lo però com és de nit i el ràpel és volat no sabem del cert si la corda arriba al terra.Tirem pedres al buit per esbrinar si hi han molts metres de caiguda,però és una tonteria,el primer que baixi ha d'anar al lloro per tal que no se li acabi la corda.Tot es complica un xic al portar un frontal només.El Lluís tira el primer amb molt de comte sense llum,només amb la claror de la nit.Al cap de poc ens crida molt content que ja és al terra i que ens preparem per baixar -De puta mare! És el torn de l'Andrea i després baixaré joJa estem més aprop del final.

Quasi dues hores per arribar a la carretera.Desde aquí sembla que les cames no fagin mal i que la gola pugui respirar amb normalitat,l'emoció i l'alegria ens envaeix quan estem a 300 metres d'arribar al cotxe.Flipem quan desde la carretera observem a la part alta de la muntanya dos frontals que es mouen entre la vegetació,son els madrilenys! També ens alegrem que hagin sortit per dalt sense ensurts,sembla que l'aventura ha sigut majúscula per tots.

Arribem a l'aparcament quan fà quatre o cinc hores que no bebem rés,la sensació és quasi angostiant quan ens adonem que hi ha una font al costat del cotxe -Marica l'últim! Arranquem a córrer fins a amorrar-nos cada un a un sortint d'aigua que disposa aquesta maravellosa font que sembla haver estat construïda per nosaltres.L'aigua ens causa dolor al passar pel coll pero no podem parar d'inflar-nos la panxa.Els dies seguents vam estar tots amb els llavis tallats com si haguessim anat a una expedició a l'Himalaya.Moltes coses hem aprés avui,la paret de les Bagasses ens ha ensenyat molt,però sense la nostra perseverancia,companyerisme i fanatisme no hagués estat possible rés.


Campament base a Àger



Eterna espera a la falsa feixa,calor i frustació.Amb la cara ja paguem
.





2 comentarios:

Anónimo dijo...

Genial Quimi! Va ser un dia molt gran a les nostres vides, a l'inici d'una de les cordades mes agosarades que conec. Quimi, Andrea i Lluís, al nostre nivell, i a remolc de ningú, hem fet grans tàpies i imborrables aventures! Ep! Espero fer-ne més eh..

Drea Guerra dijo...

El meu nom és Andrea, sóc estudiant de la UPC. He trobat el teu blog i he cregut que la teva opinió serà d'utilitat per la recerca inicial del meu PFC.

Es tracta de dissenyar un dispositiu que permeti que una persona que queda inconscient mentre fa esport, allunyada de poblacions o de terceres persones, pugui avisar del seu estat de forma automàtica.

Per això, en primer lloc t'agrairia molt que em comentessis la teva experiència o si has patit accidents a la muntanya i en quina situació (lloc, espai, èpoques, amb companyia o sense, etc.).

I en segon lloc, si completessis l'enquesta (enllaç) i em comentessis si em deixo d'incloure alguna qüestió a tenir en compte, també seria de molta utilitat per aquesta primera fase de disseny.

https://es.surveymonkey.com/s/BPYZ9XK

Si vols ajudar una mica més, també pots passar-li l'enllaç de l'enquesta a amics esportistes que hi tinguin experiència en situacions d'emergència, o enganxar l'enllaç a fòrums o grups de temàtica pertinent on hi participis.



Moltissimes gràcies