riglos

Aquesta vegada el meu objectiu era escalar la via normal de el puro al mallo pison a la població de Riglos.Aprofitant les vacances d’estiu ens dirigim cap a Osca per coneixer la regió.Desprès de visitar varis campings decidim plantar la tenda a la població d’Agüero,al peu dels seus espectaculars mallos que poc tenen que envegar als de Riglos,situats a deu o dotze quilómetres.Ja el primer dia fem una incursió a peu de mallos de Riglos per observar e imaginar lo que podria ser una futúra ascensió memorable,i dic memorable perque desprès de mirar la pelicula de la conquista del puro i asaventar-me de les gestes quasi heroiques protagonitzades per cordades de joves catalans i aragonesos,per mí era un honor pujar allà dalt.

Per obrir boca i escalfar els braços,al segon dia d’estar al camping em vaig decidir a pujar La Peña Sola dels mallos d’Agüero per la seva via normal,150m.Ae/V,bastant ben equipada exceptuant els trams fàcils on els parabolts allunyaven força fins a arribar a desorientarme una mica a l'hora de trobar el camí.El tram mès dificil es sens dubte el primer llarg,gairebè tot d’artificial exceptuant très passos que s’habien d’equipar.Segons la guia d’escalades de la zona,el primer pas de la via es soluciona amb un “tipic” pàs d’hombros,on el teu company es fica de cuclilles mentres tú li pujes a sobre i així poder arribar al primer seguro.I jo hem pregunto: "els que escalem sols com diables fem per xapar i superara la mal-leida bauma?",la solució que jo vaig trobar va ser reunir uns quants rocs,apilarlos formant un petit pódium i desprès estirar-me com un xoriço fins xapar.

La veritat es que el resto de la via no va ser gaire complicada,de fet va estar força disfrutona,ademès tenia l’alicient d’estar observat per els inquilins del càmping que seguien la meva evolució desde la llunyania.En unes très hores va estar tot resolt,ja sol quedàva descansar i escollir el dia per atacar el Puro.Els dies seguents van estar dominats per el mal temps.Tempestes d’estiu que no ocupaven tot el dia,pero si mès no feien desapareixer els plans d’escalar.Els dies de vacances s’acabaven i jo no estàva disposat a marxar sense probar el meu projecte,així que un matí gris a mès no poder ens dirigim la Vane i jo cap a Riglos.Fot un ventet que fastídia,pero es igual,qui sap quan podrè tornar a estar aquí…

Ja al peu de el Puro i amb els bártols penjant del arnès,começo a enfilar per la variant de la via normal asegurat aquest primer llarg per la Vane,despres seguirè amb el soloist.Aquesta variant es una mica mes difícil que la via original,pero tè bona pinta i et fà adelantar dos llargs del tiron.

Estic escalant bastant dinamic,amb la seguretat que dona tindre un company a sota,els típics bolos le la regió fan acte de presencia fent-me disfrutar del dia,tot sembla anar bè fins que una cordada entra per la línea original i em pren el “liderat” de la via."Quina merda!,ara haurè d’anar a remolc d’aquests".Segueixo trepant i al moment hem percato de que no tindrè prou cintes per arribar a la primera reunió,ja que la tirada es força llarga.Monto una reunió unint amb bagues un parabolt i un pitó rovellat,penso que almenys d’aquesta manera donarè temps als de devant per que vaguin tirant.Una vegada al terra hem despedeixo de la Vane que s’en và fins al poble del costat a esmorzar,a partir d’aquí començo a trepar sol.
Començo a remontar el llarg amb el jumar i el crol,de moment tot va bè,arribo a la reunió improvitzada i cambio els aparells per el soloist.Faig una tirada fins la que sembla la R numero très del libre de ressenyes.La cordada devantera no sembla espavilar-se gaire,els tinc força aprop,ara estan començant el llarg de la cova,jo de mentres em disposso a rapelar i recuperar el llarg.Una vegada a peu de la cova ja tinc que esperar a que marxin de la reunió que haurè d’utilitzar,que està a uns deu metres per sobre.Ens creuem una miradeta i una salutació una mica seca amb l’assegurador que a primera vista sembla extranger.Els dos llargs seguents a la cova que començen amb una xemeneia decideixo empalmar-los ja que el temps no està per a bromes,núbols negres com el carbó i vents considerablement forts ronden per sobre meu.A l'arribada al coll ja atrapo a l’altre cordada,hem sorprenc de la calma que porten!Els escaladors son de Jerusalem i no parlen ni gota el castellà,així que tenim que utilitzar l’idioma universal:l’anglès.La veritat es que no se qui del très parlava mes malament aquesta llengua,al final feiem mes mimica que altre cosa,pero va estar divertit.Despres d'un breu dialeg em van oferir passar devant d’ells,a lo que jo vaig tindre que renunciar ja que encara tenia que rapelar dos llargs i recuperar-los,i aixó comporta bastant de temps.

El vent cada vegada es mès molest i fort,començo a enfilar per l’agulla que es separa del pison,ja nomès em queden uns 80 metres per fer cim i ja comença a haber el pati tant dessitgat darrere meu.La meva amistat amb els Israelians em permet compartir reunions amb ells en lloc d’esperar mes abaix.Aput d’arribar a la vuitena R fan acte de presencia els imprevistos,començen a caure gotes i ademès s’ha enganxat la corda a la sortida de la reunió de sota,aixó m’obliga a fer un ràpel improvitzat fins el coll per desenganxar la corda.La pluja hem fa pendre una decisió,seguir o abortar,tenint en compte que tinc que acabar aquest llarg,tornar a baixar i pujar de nou per recuperar el material lo normal seria deixar-ho correr,peró els guiris tiren amunt i aixó de tenir gent aprop en cas de necesitar ajuda hem fa decidir seguir.Ja estic afrontant el penúltim llarg,penso que empalmarè tambè el seguent,la pluja começa a molestar deixant la roca humida.Els israelians estant començant a descendre,hem fan gestos de preocupació per mí,i jo els hi faig un ok amb el polze.Ara la meva obsesió es el “famós” pas de 6b que hi ha a pocs metres d’acabar,la roca ja esta bastant empapada i jo no tinc miraments en agafar-me de les cintes per progresar,un cordino en un pont de roca fa que s’acabin les preocupacions.
Ara el vent es mes fort que mai,tot esta moll,pero ès igual,ja estic a dalt,lligo la corda i torno a fer la mateixa rutina de sempre sense parar a mirar el paissatge,per mí fins que no he recuperat el llarg ès com si no hagès arribat.En pocs minuts aconsegueixo ficar-me dret a cim,nomès son dos o tres metres cuadrats rodejats de 180 mtrs de caiguda,la sensació de fret s’evapora,aixeco els braços fins formar una creu per notar com les empentes del vent que no ha pogut amb mí intenten frustrar un moment memorable,el meu moment memorable.Espero que la pluja no hagi impedit a la Vane acostar-se a algun lloc on la perspectiva li permeti observar-me.Despres de cuatre hores i ja plovent de manera persistent inicio els 5 o 6 rapels que hem portaran a terra.Al segón d’ells atrapo als meus amics guiris que per variar van amb una pronunciada calma.Em tiren unes fotos i riem una mica amb la satisfdacció de que la feina ja està feta.Acabem baixant tots per la mateixa corda fins a baix on al cap d’un parell de minuts apareix la Vane amb un paraigues i hem diu que m’ha estat grabant al cim amb la camara de vídeo desde el pàrking.Hem despedeixo segurament fins mai mes dels meus momentanis nous amics i ens dirigim cap al càmping a refer forçes.Sens dubte una curiosa ascensió per recordar.La pluja ja no va parar fins a la fi de les vacances impedint la posibilitat de probar ninguna altra incursió a les parets de Riglos.