lunes, 21 de junio de 2010

Cobo-Pamplona a Patriarques

Molt de temps ha pasat desde l'última vía d'aquest tipus compartint cordada amb el meu germà i la meva cunyada.Potser va ser quan vam fer la CADE a les Bagasses i escalàvem amb ensamble i preteníem protegir els llargs amb famelles comprades a la ferreteria amb un cordino de 6 fent les funcions de tascons.
Aquest dissabte la cosa canvia molt.Portem prop d'una dotzena de friends,joc de fisurers i corda bessona que ens ha deixat el Sergi.
A les 10:15 ens plantem a peu de via apunt per afrontar-ho tot,o aixó pensavem....
A sota,jo obrint el segon llarg després que el meu germà obrís el primer.

Els meteoròlegs ens pintaven un dia molt xungo,però de moment feia el dia perfecte.Ara som a la segona reunió i no em tingut cap entrebanc.Es l'hora que el Lluís començi a currar-se un llarg que ronda el cinqué grau i que s'ha de protegir bastant.
Anteriorment es feia amb claus,però tothom parla que ara no sòn necessaris i que amb el joc de micros passes bé.
-Reunió!! (crida el Lluís)
Per fí podrem pujar,aquest tram ens ha fet esperar una bona estona a l'Andrea i a mí per sortir.
Mentre escalo aquest llarg amb la corda per dalt penso que no és gens sencill trepar per aquí i haber de protegir-lo a l'hora.
-Menys mal que li ha toca a ell,jejeje (penso)
Avui l'Andrea ens ha comentat que preferia no obrir de primera i que ens tornessim nosaltres.A mi no m'importa gens,però lo curios es que a mig llarg m'esta deixant enradera!
-Andrea! com has pasat per aquí?!
Tinc que fer alguna trampa per superar algún passatge i arribem a la R.Ara em toca a mi anar devant...
A sota l'Andrea i jo recuperant el tercer llarg.

La cuarta tirada ha estat genial,es de Ae/A1 i no em dona gaires problemes.Només lluitar una mica per encaixar un friend i poder superar el passet d'A1.
El cinqué llarg és el més dificil de tota la via amb diferència,però aixó ho descubririem més endavant.
Comença el Lluís per la fisura d'Ae progressant amb els claus de l'època amb els seus respectius cordinillos.Ja estem de plens en màxima verticalitat i els núbols començen a presentar-se al nostre voltant,ademés,una cordada de tres comença a fer la via.
-No nos alcanzaran no? (em diu l'Andrea).
-No creo hombre,van tres...(li contesto).
A la poca estona el Lluís em comunica desde 20 metres més amunt que no ho veu del tot clar afrontar els passatges d'artificial i em cedeix el lideratge de la via,així que el despenjem fins la incomodíssima reunió i em passa tots els estris per atacar la segona part del llarg,però primer tinc que remontar fins on era ell,uns exercicis extra per als biceps...
A sota jo progressant en l'A2,segons ressenya.

Menys mal que fa poquet vam fer la Manel-Blanch al Cap de Mort de St. Llorenç i vam poder practicar aquestes tècniques,perquè s'ha de tindre molta sang freda per progressar amb estreps de friends i tascons.Personalment li vaig tindre que ficar lo que ja sabeu per avançar més o menys dinàmic.
Crec que la fisura en lliure és un 7a.
Ara estic a tansols dos metres del penúltim clau i no veig de cap manera com arribar-hi.La roca és cutrilla i no trobo fisura amb tanta herba pel mig.Després d'uns bons minuts aturat al mateix punt i siguent conscient que no trobaria la solució,acabo fent lo últim que volia:
-Andrea baixam!
Torna a ser el torn del meu germà,li toca remontar encara més de lo que he fet jo fins que arriba on m'he donat la volta.No sembla que es queixi gaire i de seguida escoltem el desitgat... reunió!
-Menys mal(penso jo) ja comença a gotejar i ens està pasant per davant una borrasca que esta regant mig Catalunya.Increible la perspectiva de les cortines d'aigua mullant les poblacions desde mitja paret de Patriarques.
A l'hora que pasa tot aixó el "megalolo" de la cordada perseguidora que està obrint tots els llargs ens ha atrapat i s'ha fet amo parcial de la nostra reunió.Nosaltres ja tenim la mosca radera l'orella.
Ens preparem per recuperar el llarg i sentim desde dalt el Lluís cridant:
-Pujeu d'un en un que m'he deixat la cistelleta per assegurar-vos!
Total,que en el llarg més difícil i vertical estarem assegurats amb un 8.,..
Decidim recuperar el llarg els dos a l'hora per guanyar temps i no quedar-nos amb l'intrús de la reunió.
A l'Andrea li costa una mica avançar amb els estreps.Anem una mica lents però seguim.
De cop escolto un gemec de l'Andrea i al moment noto un impacte fort al meu casc que em fa desplaçar el cap bruscament.Un bon troç de llastra se li arrenca de la paret creant uns missils del tamany de taronjes que els nostres veins de sota no poden fer res més que resar per no pillar algún.
Per si no fos poc a l'instant escoltem al meu germà cridant.
-No us penjeu de la corda!!
-Ostia puta quina situació(penso)com vol que progressem per aquest terreny sense tindre la seguretat d'anar pillat?
Per fí arribem a la reunió i sense perdre ni un minut em menjo una barreta,miro la ressenya i començo el seguent llarg,els nostres "veins" aviat ens tornaran a atrapar.
A sota una de les vistes a l'Aeri més guapes que ens regalarà aquesta tàpia més amunt.


Finalitzo la tirada lo més ràpid possible i començo a assegurar perquè recuperin el llarg.
Ens em lliurat de la pluja pels pèls i les forçes començen a esbair-se.
El Luís es prepara per començar el 7è llarg,que segons ressenya es una chimenea "algo expuesta".
No sembla tenir gaires problemes i mentres li vaig donant corda veig com el "mega-lolo" arriba per apoderar-se de la nostra R.
Li demano que s'esperi a lúltima xapa a que sortim per evitar un lio.Accedeix,però al moment ens comenta que montarà una reunió a la sabina que tenim al costat i es disposa a fer els últims metres que el separen d'ella.
Quasi còmicament li demana amb uns sutils copets de mà als peus de gats de l'Andrea que li deixés utilitzar una presa per progressar.Lo que va pasar a continuació és una d'aquelles coses que estic segur que explicaré en infinitats de tertúlies.
Mentre l'Andrea es recolocava per deixar lloc a l'intrús,li va trepitjar els dits sense adonar-se'n .Els crits que es van sentir semblaven sortits de la peli de Moretadelo & Filemón...
vaig fer esforços per no descollonar-me tot i la serietat de la situació.
-Però home,com vols que no passin aquestes coses....(li vaig dir).
A sota jo afrontant l'aresta que condueix al cim.Un terronet de sucre per culminar aquesta via.



Apart de la reunió improvitzada que va montar el Lluís a un arbre que no tocava,vam acabar aquesta via sense gaires contratemps més (que ja n´hi habien prous).El nostre "amic" de la cordada veina ja no ens va presionar més i es van esperar sempre una R per sota,com nosaltres fem quan ens trobem en la seva situació.
Vaig pensar en un parell d'ocasions en demanar la retirada.Ja quasi sense forçes degut al munt d'hores encaramats a la tàpia vaig culminar amb molt de cansament.Sort que els últims llargs no eren gaire complicats.
A sota l'Andrea i el Lluís superant l'aresta que marejava només d'abocar-te a mirar el "pati".



La nota negativa després d'escalar aquest viote va ser que vam tardar una hora i cuart en trobar el camí de baixada.No quedava gens clar el descens.Segons la ressenya teniem que anar a trobar la canal dels Avellaners tot seguint una canal i després trobant un camí que ens hi portava.
Donç bé,a les 21:15 hores de la nit començàvem el descens que per fí,pensavem que era el correcte.Gairebé a les fosque degut a l'hombra que fan els arbres tirem canal abaix confiant que fòsim en bona direcció.
Al cap de poc trobem el camí marcat perfectament amb indicadors i que ens portarà a la canal dels Avellaners,però decidim tirar direcció al monestir pensant que la baixada per la canal de nit pot ser massa perillossa i llarga.
A sota la foto al cim amb la paret de l'Aeri com a telò abans de que comensés la "odisea" de la baixada.

El camí fins al monestir que passa per les escales de St. Benet el vam fer correns.Amb tots els catxarros penjant de l'arnés i les cordes i motxilles penjades a l'esquena vam arribar a les deu de la nit al monestir.
Tot contents per retrobar-nos amb l'asfalt,i ja de nit,només quedava una passejada de quaranta minuts per la carretera fins a Santa Cecília on teniem el cotxe,tot rient de les anécdotes del dia que segur que recordarem molt de temps...
A sota,després de no sé quantes hores sense halar,el nostre premi personal:Un Mc Donals i una birra a la salut del Sr.Cobo i el Sr. Pamplona que no sé com carai van pujar per allà ara fà quasi 40 anys!

12 comentarios:

Mohawk dijo...

Un bon viote!!!

Què tal la Manel-Blanch?, vas provar-la en lliure?

Quimi dijo...

Jajaja...ni de conya tiu.Bueno,la part de dalt si que era més assequible,però la fisura la vam fer amb els pedals.No et diré la estona que ens hi vam tirar...s'ha de practicar més!!

Lluis Nadal Argaiz dijo...

Caram! Diumenge, des de la Sànchez, li comentava a la companya que aquesta era la única que m'atrevia a fer a Patriarques, i no havia sentit res d'ella en molt de temps.

Creus que val la pena pujar alguns pitons, o es passa bé amb els friends i tascons?

Felicitats!

Quimi dijo...

Hola Lluis.
Tot depen de la teva destresa en utilitzar pitons o friends.Jo crec que en ocasions es més difícil parar-se a colocar un pitó que no pas ficar un friend.
També depen del teu nivell d'escalada en autoprotecció.Nosaltres no estem gaire entrenats.Per exemple els que anavem radera nostre no semblaven immutar-se de les dificultats.
Es més,el que obria els llargs em va comentar que va pasar la fisura del 5è llarg amb un sol friend,de manera que l'anava corrent en lloc de deixarlo ficat.
No se,però no crec que valgui la pena portar tot el pes dels claus i martell si tens un joc "d'amics".
Ja m'explicaràs que tal.
Sort!
Els micros també t'aniran bé.

Lluis Nadal Argaiz dijo...

Gràcies Quimi! Em manego bé amb els friends i amb els tascons. Amb els claus em costa més, per la falta de pràctica, però me'n surto. A veure si enganyo a algú per anar-hi. Gràcies de nou!

MSN dijo...

La cara nord és brutal! felicitats!
Com t'agrada el Mc Donals eh puteta! jajajaj Te vas a hincharrr!

andrea dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
andrea dijo...

JAJAJA...Todavi me rio de los gritos del "megalolo" jejeje.
Al final has descrito muy bien todo lo que paso aquel largo dia...
A por la proxima..

andrea dijo...

JAJAJA...Todavi me rio de los gritos del "megalolo" jejeje.
Al final has descrito muy bien todo lo que paso aquel largo dia...
A por la proxima..

Quimi dijo...

Ya ves si es brutal...crec que tardare a tornar per Patriarques...

Andrea,no veas lo que me ha costado contarlo todo sin enrollarme mas de la cuenta...buff...

PROVA - PENYA dijo...

Quimi – Andrea – Lluís,

Fent el xafarder per la xarxa he anat a parar al vostre comentari sobre la via Cobo-Pamplona a la Paret de Patriarques de Montserrat.

La veritat es que he passat una estona molt agradable llegint el vostre relat i al mateix temps que hem fèieu reviure alguna de les sensacions de quan vam obrir la primera en Benito i jo.

Us desitjo els millors èxits alpinístics i personals.

Ah i gràcies per lo de Sr. Pamplona.

toni pamplona

Quimi dijo...

Hola Toni,
Es un honor intercanviar aquests comentaris amb tú,tot hi haber pasat més de dos mesos desde el teu apunt al blog.
Gràcies per lo dels èxits,només ens agradaria poder arrivar a tindre el valor que tenieu vosaltres per fer aquestes gestes sense els mitjans actuals.

Salut i arreveure!!