martes, 28 de septiembre de 2010

Rabadá-Navarro al Gallinero

-Caballeros! Les informo de que no se puede pernoctar aquí.

Joder,acabem d'arribar a la Pradera d'Ordesa i el forestal ja en está foten fora...

-Hay algún sitio donde se pueda acampar cerca?-li dic.

-Hay varios cámpings en Torla.-i tal i com ha vingut d'entre la foscor,s'allunya de nosaltres sense dir res més.

Donç dit i fet.Són les deu de la nit i anem a Torla en busca d'un lloc per plantar la tenda i poder pasar la nit a la espera del nostre atac a una de les vies més importants que haurem fet com a escaladors.



Som a dins la tenda intentant dormir sobre aquest terra una mica hostil.La nit es preveu dura.Les fulles dels arbres aplaudeixen al pas del fort vent que bufa a tot el Pirineu.La nostra preocupació principal és la climatologia,sobretot les probabilitats de pluja que porten anunciant a la televisió els darrers dies.

El despertador anúncia l'hora de la veritat.Són les 5 del matí i ens preparem l'esmorzar sense sortir del sac.Volem ser la primera cordada de la via i per aixó s'ha de matinar.

Inesperadament comença a ploure feblement però sense pausa.No ens ho podem creure,els nostres pitjors auguris s'estan fent realitat.

Vora les sis del matí,tot i el plujim constant,decidim pujar a la Pradera i decidir allà què farem.

No sé quina hora és.Mirant la foscor absoluta del bosc a través de la finestra del cotxe,m'entretenc mirant el display del radio cd que es reflecteix al vidre.De mentres,el Miki,va i bé voltant pels demés cotxes intentant entretindres xerrant amb algún excursionista.El fred és molt acusat i l'estat de nervis es pronúncia.

Ara són les 8 i mitja.Hi ha molta més claror i tot i que el plujim no para decidim pujar a peu de tàpia per probar sort amb la roca.Esperem que no estigui molla i poguem fer un intent a la via.

-Que fem Quimi-em pregunta el Miki a peu de paret,suportant un vent gelat i les gotetes caient del cel.

-Pàsam els friends que tiro amunt!-li contesto enèrgic per comvèncem a mí mateix que és la millor opció-Estem on voliem no?

Sense deixar pasar el temps em trobo obrint el primer llarg de la via entre mig de tremolors provocats per les baixes temperatúres.Intento ficarli coratge tot i la situació desfavorable que patim.Escalo amb soltura tirant-me l'alé a la punta dels dits sovint per intentar recobrar la sensibilitat.

A sota el Miki recuperant el primer llarg,aguantant la maleida aigua-neu que cau.



Ens retrobem a la primera reunió,els ànims no són els millors.

-No deixa de ploure tiu,i fot molt fred!

-Ja veurás Miki,a la que comencis a tastar aquestes regles i fisures t'oblidarás de tot lo demés.Fotli tiu,que sembla que el sol es vol endur aquests núbols.

Per nosaltres escalar a Ordesa és algo molt gran,és de lo que més ens agrada,i el Miki no tarda començar a xalar amb l'escalada i disfrutar de l'ambient que ofereix aquest lloc.

A sota,fent la travessa per sota dels sostres buscant la millor manera de superar-los.Impresionant!



Els llargs es van succeint amb més o menys dinàmica.Un "embarque" sortint de la tercera R ens fà perdre molt de temps,però conseguim trobar el fil per on discorre la via.

A sota,el Miki superant el pas clau del sisé llarg,el més potent de tots,ja que supera un sostre que quan mires cap a baix s'encongeix tot a dins teu.Són passos molt aeris on depens de la teva força per superar-los i del teu valor per no acollonir-te.

Després d'un ensurt arrancant un tac de fusta d'una de les escletxes del sostre,el Miki arriba a la reunió seguent.

-REUNIO!!

Mai abans he escoltat un "reunió" amb més mala llet que aquest,s'ho ha currat el bou.


Per fí gaudim d'estones on ens toca el sol.Tot comença a rutllar com voliem i avançem cap a munt amb molta ilusió,ademés,ara ja no podem rapelar,aquesta via té varies travesses i amb el sotre pel mig ho tenim impossible.

A sota la sisena reunió i el començament del vuité llarg,la famosa i característica travessa que té aquesta via per tal d'esquivar una franja rocallosa podrida que pateix la tàpia.




El final de la travessa pel jardí penjat ens torna a ficar mal cos.Es molt fàcil,però és totalment desequipat.Arribem ensamblats a lo que creiem que és el principi del desé llarg,un altre tram amb bastanta dificultat que li toca resoldre al meu company,tot i no trobar-se en un bon estat d'ànims,ademés,em decidit empalmar el seguent tram per guanyar temps.

M'ha costat horrors i suors,però ja soc arribant a la R on escolto xiular al Miki.En contra de totes les espectatives diu que s'ho ha pasat genial obrint aquests llargs i no para de repetir frases com

-Aixó ja esta fet! ,Vinga Quimi que ja hi sóm!

Realment sí que podem dir que hem pasat lo pitjor,només ens faltem dos llargs de xemeneia que ronden el cinqué grau i un altre trepada molt sencilla per sortir als plans superiors.

Aquests dos llargs vam decidir fà uns dies que els obriria jo,així que començo a obrir lo que seran 85 metres de xemeneia en ocasions quasi clautrofòbica i molt llisa on no podré asegurar-me en condicions,però que les ganes de sortir de la tàpia faran la feina bruta.

A sota jo començant la fí de la via.Les assegurances fixes brillen per la seva ausència...



Aguantant un vent endimoniat i gelat asseguro al Miki mentre fà l'ultim llarg.Se'm fan uns minuts eterns i ja no tinc tacte a les mans que semblen de fusta.

Per fí veig apareixer al Miki,una encaixada de mans quasi eufòrica,i ja deslligats,pujem fins al cim de la paret del "Gallinero".

9 hores d'escalada i patiment per superar aquest mur de 400 metres ens han deixat en un dels llocs més paradisíacs del Pirineu.Amb molt poca estona de llum per endavant ens dirigim ràpidament en busca de "las clavijas" per on retrobarem els boscos de les cotes inferiors.Aquest tram de la baixada el volem fer amb la màxima claror diurna possible degut a la seva verticalitat,però serà difícil,ja que el començem sobre les 8 i mitja.

A sota,ja retornant al cotxe,assenyalant le R 9 de la via,just a la fí de la travessa,i el Miki en un tram de "las clavijas de Cotatuero.





Després de baixar per tot el bosc completament de nit i amb un sol frontal,que per cert,vam tornar al cotxe després de sortir al matí per agafar-lo (menys mal),arribem a la Pradera després de 13 hores d'activitat consecutiva.Ens fem una abrassada per donar acavada l'aventura i decidim anar a menjar a Torla per celebrar-ho.Abans,un cotxe dels forestals se'ns acosta a la furgo i baixa la finestra.

M'acosto amb un pas decidit i li dic: -No se preocupe que no pernoctaremos aquí!

Els agents s'ho prenen amb humor i els hi comentem una mica com ha sigut el nostre dia.Poc després,la cambrera del restaurant ens està obrint una ampolleta de ví mentre ens fan el sopar.



11 comentarios:

Xavi dijo...

Ja sou valents de posar-vos en una via així plovent. No m'imagino les llises xemeneies superiors mullades...Tot està bé quan acaba bé. Felicitats per la via!

RUMBA TEAM dijo...

Felicitats, una bona activitat que tinc pendent..
Salut i bones trepades.

Anónimo dijo...

Ei Sóc el Miki! Quin gran dia e!!! va ser molt ben parit!!!! ja hi vull tornar!

Mingo dijo...

Felicitats per l'activitat i la decisió. Per cert, els forestals continuen tan tocacollons com sempre, encara que veig que alguna cosa ha canviat, abans si acabaves tard i tenies el cotxe aparcat et fotien una multa.

PGB dijo...

Una gran aventura Quim, bona activitat! Records al Miki!

TRanki dijo...

buah bow...i plovent? Joer, deu n'hio dpo quins collons... felicitats..i ojuuu peligru!!

Quimi dijo...

Ei!!
Gràcies a tots per les felicitacions!,però tampoc us penseu que diluviava ee...

Una via innolvidable que es mereix un respecte molt gran als seus aperturistes de ara fà 50 anys!
Aquests sí que eren fora de series.

Jaumegrimp dijo...

Chapeau Quimi!!! m'has deixat sense paraules....

Llorenç dijo...

Moltes felicitats!!! tant per la via com pels col....de tirar amunt amb aquestes condicions!

anims! segur que encara en faràs alguna de més espectacular que aquesta al ritme que vas!!!

mare dijo...

quina pasade........sensa cumantaris

Roger dijo...

Nosaltres sempre haviem dormit dins el porxo de la capella del cementiri de Fraguel,s´estava de collons.El sostret de la Rabadà en lliure fa 15 anys l´hi vem posar 7b tot en lliure, i per suposat que la via s´havia de fer sense trepitjar herba o sigui per l´enllaç (6c obligat) entre parets que va obrir un madriles ranci d´aquella època.
Salut,ganes i ara a per el diedro de la alicantropia de la fraucata que hi falta gent