domingo, 17 de octubre de 2010

La Fragel de l'Aeri

A aquesta via li tinc molt de respecte.Les ressenyes marquen un grau excesiu per a mi,ademés,les plaques montserratines em donen molt de respecte i aquest itinerari és quasi tot plaquero.
La cosa canvia quan arribem a peu de via,sembla molt més fàcil de lo que em llegit.Tot i no confiar-me gaire començo a trepar amb ganes aguantant el fred que carda.A l'aparcament de Santa Cecília on hi tocava el solet,al termòmetre del cotxe hi marcava 7 graus,i aquí sembla que el sol no el veurem en tota l'escalada.



Ja porto mig llarg i sembla que es vagi deixant fer tot i algún paset on m'agafo de la cinta per descansar i mirar-m'ho bé.Lo més difícil es el tema psicològic,ja que entre assegurances s'ha d'escalar uns quants passets obligats.

A sota jo acabant el primer llarg de 40 metres.



Estic satisfet,em superat el primer esquall i el que en teoria és el més difícil.Ara li toca obrir al Sergi.A ell sí que se li donen bé les plaques,tot i no entrenar durant mesos es fica a obrir llargs de 6a a mitja paret de lAeri! ole!

A sota el Sergi obrint el segon,pasant pel costat dels sostrets de la Easy Rider,i jo acabant el mateix llarg.




Portem bon ritme tot i el fred que suportem,crec que aquesta serà la despedida de la nord montserratina.

Las seguents fotos són del Sergi obrint el quart llarg de V+ i jo amb la paret central de l'Aeri al fons.




Ja som al davant dels dos últims llargs de la via.Aquests llargs totnen a apretar de grau.Ens oblidem de sortir per la escapatòria de la Easy Rider com habiem parlat en cas de que fés molt de fred.De fet,encara fà més fred que abans,però volem acabar aquesta via.

A sota el Sergi afrontant la explosiva sortida de la penúltima reunió.



L'últim llarg em toca obrir-lo a mí.Surt per lloc descompost (l'únic de tota la via) on hi han més assegurances de lo normal per protegir aquest perill.Després torna la tònica d'escalar entre xapes buscant els millors cantells.

Mare meva! quin pati hi ha radera i aixó es fica dret com una mala cosa.La roca és de primera,sembla que no siguem a Montserrat.Els foradets i les regletes es succeeixen fent-me disfrutar i patir al mateix temps per la impresió del lloc.

Un llarg innolvidable,com tota la via.No ens esperàvem que fos tant divertida i tingués tant bona roca.Sens dubte s'ha de fer alguna vegada a la vida,però us aconsello que aneu bé de coco més que de grau com aconsellen algunes ressenyes,ja que preses,grans o petites,sempre n'hi han,però les assegurances,en ocasions desitgeries que estiguessin un pel més juntes.De tota manera,el Sergi i jo coincidim que estant molt bé així,ja que li donen un toc picantet a la via.
A sota el Sergi acabant l'ultim i espectacular llarg.Mirar enradera mentre l'obria,ha sigut una sensació collonuda!



Són les 14:30 h. quan arribem a dalt i ens halem el dessitjat entrepà asseguts en el dessitjadíssim solet.Molt contents per haber superat aquests 260 metres de viote en mig del fred de la tardor.



5 comentarios:

jclaramunt dijo...

Només lleguir Easy Rider ja s'em posen els pels de punta.

Nosaltres dissabte també vem anar a la ombra i vem flipar amb la temperatura, ara ja trobava a faltar aquell tacte hivernal, GENIAL!

Felicitats per la via!

andrea dijo...

Felicitats!! Quina rapidessa...

La ultima foto es impresionante!!!

Jaumegrimp dijo...

Felicitats Quimi! un viote. Nosaltres ens vàrem escapar per la Easy, que estàvem fosos.

Anónimo dijo...

Solo puedo decir una cosa : una via muy bonita

Quimi dijo...

Si señor!!!