Començo a baixar la canal d'aproximació a peu de via,i es que si algo té de singular aquesta ruta és que deixes el cotxe pràcticament al cim i s'ha de baixar caminant per tarteres i fer tres ràpels abans de poder començar l'escalada.Aixó té el seu risc,ja que l'escapada d'aquesta muralla en cas de patir problemes esta chunga chunga.
Fa molts mesos que no suo d'aquesta manera,el sol fa molt bé la seva funció i tot i que és baixada estic desgastant molta energia.Per fí arribo als ràpels.En aquesta ocasió he tingut que endur-me una corda més que després no em servirà per a rés,només per poder descendre l'últim ràpel de 50 metres que amb una de simple no m'arribaria.
La meva decepció és màxima quan observo una R intermitja que no està assenyalada a la meva ressenya i que hagués fet estalviar-me el pés d'una corda extra....en fí...millor no pensar-hi.
A sota vistes desde el cotxe de l'ultima part de la paret.A l'esglaó que es divisa és on penso pasar la nit.
Recupero les cordes del ràpel i després de plegar-les em prenc uns segons de calma.Al·lucino d'on m'he ficat,soc a la fí d'un embut de roca per un costat i un bosc inmens i super tupid a l'altre.D'aquí haurás de sortir tu solet,em dic cap a dins meu.
La cosa no comença gaire bé,porto més de 30 minuts buscant l'inici de la via.Crec que el problema és que he agafat una espècie de vira rocallosa que em deixa uns metres per sobre de l'inici.Estic tant a prop de la paret que no puc observar referències per situar-me.L'horari comença a ficar-me molt nervios,si no arribo amb llum a la feixa hauré de dormir en plena via,i per rematar,ja começo a dubtar si he portat prou líquid per hidratar-me durant dues jornades...
No puc perdre més estona,faré cas a la meva intuició.Faig una reunió en un arbre i a les 15:45 començo a escalar en busca d'algún rastre de pas o de la via sense seguir ningún itinerari ni ressenya.Tinc poc més de 5 hores per trepar 400 metres.
Porto una dotzena d'ells fins que de cop em dono de cara amb un parabolt.Ja era hora OSTIA! exclamo amb alegria,amb uns quans metres més arribo a lo que és la segona reunió! si si la segona,hauré començat a escalar a l'alçada de la primera o quí sap on!
A partir d'aquí començo a deborar metres a bon ritme.La via es deixa fer bastant bé.Només tinc el problema d'arrastrar una motxilla massa pesada que s'emporta gairebé totes les meves forçes a l'hora de remontar cada llarg.
Van pasant els metres i sense fer-me il·lusions calculo que arribaré amb llum a la feixa. El sisé llarg ha sigut especialment bonic,al contrari que el vuité,un llarg que em fa suar de valent i emplear-me a fondo ja que els pocs seguros que hi té semblen amagats expresament perquè no trobis el recorregut a seguir,però el pitjor és la roca descomposta i la sorra ocupant les millors preses i fisures.Un llarg per oblidar...
En el nové i deser,ja començen el festival d'enrampades,sobretot a les cames.El piano que porto a l'esquena ha de ser el motiu de tant desgast físic. Després de quatre hores i mitja arribo per fí a la feixa amb menys d'una hora de llum per buscar un lloc planer i montar el meu vivac.
Ni tant sols tinc gana tot hi trobar-me físicament desfet.Menjo quatre macarrons dels que m'ha fet la Vane aquest matí i repaso les existències de líquid que em queden,un terç de litre d'aquarius i quatre dits d'aigua. A les deu tanco els ulls amb ganes de refer-me del meu esgotament tot pensant si no hagués sigut millor un atac més lleuger en un dia.
La nit esta siguent dura,com tots els vivacs que sempre he fet,aquí la característica és el fort vent.Una gran ventada d'aire ho mou tot al meu voltant i em fa obrir un ull en mig de la foscor amb una mica de negit.De cop,sense esperar-m'ho,en mig del cel apareix el que em farà dormir tranquil i pacient,un estel deixa marcat el seu recorregut al cel durant unes dècimes de segon per animar-me en el meu camí per aplacar aquest bastió imponent.Només per aixó ja ha valgut la pena arribar fins aqui.
A sota,com tots els despertars a la muntanya,senten molt bé.
Al matí la realitat és un altre.Durant la nit he pasat molta sed i he anat fent glopets d'aigua per saciarla minvant les reserves fins a sota els límits necesaris per seguir l'activitat amb bones espectatives. Decideixo sortir per l'única escapatòria que té la via i que ara és l'únic moment que la puc pendre amb seguretat,ja que més amunt la via dibuixa una travessa que em costaria molt rapelarla.
A sota,imatge dels més de 200 metres que em resten per acabar la via.
Esmorzo i recullo tots els bàrtols amb un bon ànim i solet matiner.Començo la retirada en busca de la tartera de baixada que vaig fer ahir.Ara mateix són les vuit.
A sota el sol comença el seu camí a traves del cel blau.
Una bona estona m'ha costat arribar a la canal.He tingut que baixar força troç sortejant saltants de roca i zones compromesses.Al final m´he trobat a sobre d'un tallat i he optat per fer un ràpel des d'un arbre per estalviar-me la volta de sortejar-lo.
Tot just acabo de fer l'últim glopet d'aigua que começo a pujar per la terrorífica tartera típica d'un pas a munt i dos avall que la vaig superant tot escoltant música i observant (a sota) les formacións curioses que la naturalesa ha provocat en un arbre.
De sobte,arribo al camí on he deixat el cotxe el dia anterior.Han pasat dues hores desde que he deixat la via. Obro la porta i busco fins trobar el que ansio desde fà una bona estona.Un llarg glop d'aigua baixa pel meu coll provocant una molt bona sensació...que bona que esta!
A sota el moment que arribo al camí després duna bona suada.
Una bona aventurilla on he conegut un altre racó d'aquest món.No sé si hi tornaré,sol crec que no,però esclar,mai es pot dir mai...
Si voleu info d'on és aquest lloc,de com s'hi arriba i de la ressenya,visiteu el blog d'en Xavi Grané, Alt Urgell
24 comentarios:
Molt bones!! Felicitats per l'activitat tot i no haver acabat la via. El vivac solitari que vas fer a mitja ascenció és motiu més que suficient per no donar com a fracàs aquest gran objectiu que t'havíes proposat assolir. Ets un crack xaval!!!!! Salut
una bona experiència si senyor,és per tenir en comte el de l'aigua per la propera vegada.
una bona història per explicar.
paisatges fabulosos,quina sot que tens de poder gaudi de aquestas meravelles.
ets un fenomen.
Guuauuuu!!! Si senyor!! quina escalada en solitari mes guapaaa, 5 estrelles ficar-se en aquest "berenjenal" tot alone.
Com a premi, una meravellosa nit (al marge del vent)sota els estels en un paratge brutal.
Salut i Muntanya
...tornaràs....et queda pendent!!!!!
bona experiencia,i una cosa:tambe es pot anar per baix,per una pista 4x4 que et deixa a una hora de la paret.la baixada es mes complicada...ES UN PAREDON EH?
salut i metres!!!!!
llembrescu:
Aquestes experiències m'agraden perque et fan saber on son els teus límits físics i psicològics.La meva tendinitis es va alegrar de la retirada.
Merçi!!!
Hola mare!:
El que em sap més greu és haber deixat d'escalar el que sembla la part més guapa de la via.Roca més bona,menys vegetació...
rejondo:
M'agraden les vies d'aventura,però després de fer-ne una sempre em ve molt de gust una jornada familiar i tranquileta.Suposo que el cos em demana "una de cal y una de arena"...
Lo de l'estel no va tindre preu.
Salut!
Paca:
Que sapigues que vaig estar dubtant de fer la teva via,però la teva sí que l'havia de fer en el dia,i tenint un A2 a dos llargs de sortir...l'unic artifo que he fet ha sigut els primers 10 metres de la integral fliping fins a sota el sostre,i després ho vaig desmontar fins al terra...bueno,i un intent d'obrir algo a la gran diagonal que no va acabar gaire be,em van saltar dos pitons i em va aturar la feixa...
Quina pallisa Quimi, mare meva!!! i quina fe!
Observacions que et faig: podies deixar part del bulto (i més aigua) a la feixa, et venia gairebé de pas, haguesis anat més lleuger a la part inferior. Dedueixo que volies fer la Neuronium, opció acertada en la retirada, la part superior és més difícil que la inferior.
Felicitats per les solitàries que fas.
Parce.
Tas giñao.
Molt bona Quimi! Però potser el repte no era massa gran, només hi vas anar uns dies que feia massa calor....
Aquí hi he pujat la dels germans Millet i em va agradar molt......., però anàvem tres!
Parce:
Bona jugada la que proposes.Ni ho havia pensat lo de deixar material a prop de la feixa mentres faig l'aproximació.I si,intentava la Neuronium.De fet la part inferior no proposa gaires dificultats,només l'estat de la roca i molts metres.
Merçi!!
Anonim/Sergi:
De giñao na de na!Una retirada a tiempo siempre es una victoria!! ;)
Gatsaule!:
Abans d'anar cap al Tossal vaig estar llegint la teva piada de la "Germans",i no semblava pas fàcil!
La calor va ser un factor que em va sorpendre i afectar molt més del que em pensava.Potser en un altre època....qui sap.
El ràppel que et vas trobar(espits) el vaig muntar fa anys quan venia d'obrir en solitari una via a la paret del davant del Coscollet (el contrafort li dic) però amb una de 70 metres ja et va arribar en simple als altres ràppels?
l'inici de la Neurònium té un parabolt a 15 metres de terra i després fas una flanqueig cap a l'esquerra caminant fins a la R1.
Ja t'havies fet un bon cacho de via, però encara et quedava algun llarg "durillo" a dalt, mala llet, que aquests dies ha fet molta calda.
Amb l'horari que duïes te la pots plantejar en el dia i alleugerint cosetes eh? ara un vibac a la feixa mola..
Ah! per cert, a males fent una mica el senglar es pot pujar caminant al cim una altre cop rodejant la paret per l'esquerra. Jo hi he baixat 3 vegades, però de pujada ha de fer puta gràcia!
Nota pel Parce: home deixar coses a la feixa molt, molt a mà no et queda i personalment crec que desvirtues la activitat no?
M.Blanco.
Bones a totes,
No ens coneixem però d'entrada felicitats per l'activitat Quim.
Algún local em pot aclarir si és el tapiot que s'intueix a ponent pujant de Ponts cap a comiols?
gracies d'entrada
adrià chueca
Hola Blanco!:
Un altre solitari e...perfecte!
Podem aconseguir info d'aquesta via amb el teu segell?
El primer ràpel té uns 33 metres,va sobrar molt poquet...El segon diria que uns 20,i l'últim uns 50.
El meu problema per localitzar l'inici és que me'l vaig saltar!! jeje (així vaig guanyar temps).
La veritat és que la part baixa de la via no em va deixar gaire bon sabor,no crec que la repeteixi,hi han molts altres projectes.
Entre la pista forestal que comenta el Paca i saber que es pot rodejar la tàpia aquest lloc ja no es tant inòspit,però sens dubte és molt solitari!
Hola Adrià:
Gràcies tiu!
Jo no soc local d'allà,però he penjat una última foto a l'entrada per aviam si et situes.La foto esta feta 300 metres just sortint d'Oliana direcció Coll de Nargó.Per allà hi ha moooolta tàpia i és difícil coneixelas totes.Al blog d'en Xavi Grané hi trobaràs molta info .
He assenyalat amb una fletxa el cim del Coscollet.
Felicitats Quimi!! llàstima de calor que sinó segur que l'acabes.
No se què ens està passant als escaladors! No ets el primer que veig que defuig dels companys de cordada i se'n va tot sol a escalar. Això si, quan torna va corrent a l'ordinador per difondre la seva activitat en solitari i que se n'enterin com més millor!
Fa anys que es practica l'escalada en solitari, pero fa poc que es veuen proliferar escaladors que no volen compartir corda però si compartir blog. Crec que lluny de pensar que no necessites a ningú, que ets autosuficient, la teva actitud demostra dependència dels altres, com si cerquéssis reconeixement.
No és una crítica personal, sino en general al col·lectiu d'escaladors, en el qual m'incloc. Em sembla una actitud decadent.
Blogs com el teu estan proliferant. Plens de fotos de tu mateix, vivències en solitari... El que semblen són diaris personals. Hom pot defendre que escrius el teu blog i ho llegeix únicament qui vol, però no ens enganyem, ningú escriu el seu diari personal a internet per ús propi. El que cerca és reconeixement. Deixa'm dir-te però, que la muntanya no és una activitat retribuïda. I que sigueixi d'aquesta manera per sempre!
Enhorabona per l'intent.
Vàrem repetir la via ara deu fer un parell d’anys, i per ser-te sincer, la part que et restava, tot i que aparentment promet per la seva verticalitat, deixa molt a desitjar, llevat d’un aeri flanqueig. Com ja han comentat, els llargs que et faltaven són una mica més durs però res excessiu. El pitjor és que està extremadament trencat.
Encara me’n recordo com si fos ahir de la por que vaig passar, al embarcar-me al penúltim llarg per terreny trencat i descompost, on les lleves dels friends feien saltar la pedra tot just posar-los, i un tros de romaní encintat amb un cordino va ser la millor assegurança que vaig poder posar (bàsicament per treure la por, ja que no hagués servit de res).
Tot i així, es d’aquells llocs que s’ho valen, i que millor que acabar dalt del cim, i amb el cotxe a quatre passes.
Salut.
Que le pasa a la gente?es envidia?ahora tambien criticaran que escale solo y despues lo cuelgue?esto n es un diario personal!!es un blog por diossss!como millones que hay en la red,donde cada uno pone lo que quiere.el quimi empezo este hace mucho tiempo,y que con el tiempo haya conseguido muchas visitas es mas un honor que no algo criticable....
Se puede escalwr solo cuando quieres compañia,y solo cuando quieres todas las sensaciones para ti.
Para mi es algo importante el disfrutar uno solo de sus ligros,y porsupuesto me parece muy respetable el compartirlo en la red,sea un blog o una red social.
Per mi escriure en aquest blog suposa un al·licient més que se li suma a l'escalada.Cada dia m'agrada més escriure i llegir en blogs,i potser sí que espero una felicitació o un reconeixement d'aquells que fan el mateix que jo,a qui no li agrada que el felicitin?
Es més,crec que esperar un reconeixement per part de de la comunitat escaladora va lligat amb l'ambició personal d'aconseguir bones fites.
No hi ha una raó només per escriure les meves escalades,n'hi han moltes:
Que els meus pares que viuen a un miler de quilòmetres de mi no em perdin la pista o poder fer amistat amb altres escaladors són de les més importants.
Sempre he procurat escriure de manera que es pugui sentir el que penso quan escalo i soc a la muntanya.POQUES vegades parlo dels graus que faig o he fet,no és aquest el meu objectiu.Ni tant sols difong ressenyes ni instruccions de com superar cada llarg metre a metre com fan en molts blogs.
Només escric el que m'agradaria que sentíssin moltes persones que conec i que no escalen.
I sí,ho reconec.Escalo sol perquè m'agrada la sensació de ser TOTALMENT INDEPENDENT,però reconec que també m'agrada ser dependent dels meus amics i familiars,per aixó vaig corrent a l'ordinador per explicar lo bé que m'ho he pasat escalant a la muntanya.
Jaume:
Gràcies!La onada de calor Saharià em va enxmpar de plé.
Josep:
Vaia aventurilla que debies pasar!!buf...La primera part de la via va ser un constant vigilar la caiguda de rocs.Suposo que per aixó no m'ha quedat un bon record de la part escalada d'aquesta via,tot i que ellloc s'emporta un deu!!!
sr anonim;igual que els solitaris ens agrada piar,els anonims també ho fant pero amb una diferència;NO DONEU LA CARA!.Tireu la pedra pero amagadets...putus covards!!!El reconeixement (bo o dolent) arriba amb els anys,no per lo que posi un blog...pero com es pot ser tant ignorant? i la teva actitut de piar en aquest blog A LA CONTRA,PER FOTRE,es una de les causes que ens agrada anar en solitari:ABANS SOLS QUE AMB GENT COM TU!.
sI ALGUN DIA FAS UNA SOLITARIA,LA MEITAT QUE LA QUE HA FET EL qUIM,potser ENTENDRÁS PER QUE ESCALEM SOLS.
Jajaja,Segur que pensa que els corredors d'atletisme o els jugadors de tenis tampoc haurien de tindre blog per fer la seva activitat sols...
sr anonim: només des de la ignorància es poden afirmar coses que desconeixes, només des de el fracàs es pot remetre contra algú com el Quimi, només des de la covardia es pot jutjar tant gratuitament i anònimament i només des de la subnormalitat del teu cap pot sortir un text tan lamentable com el que has escrit..
deus estar molt fotut noi...
per cert Quimi, a veure quan em portes a fer tàpia que jo se de bona tinta que tambe t'agrada compartir cordada.. ;)
Hola Lluís!Aquí es reafirma alló de que en aquest mon hi ha gent per a tot!
Lo de la tàpia esta fet,tinc uns quants projectes que segur et molaran.
Ja parlarem.Ns veiem!
Bueno bueno, però quina susceptibilitat... la veritat és que em poso vermell en llegir els comentaris!!
Enveja? Sense comentaris...
En fi, estic fart de comentaris com "quan escales en solitari t'adones del que és realment aquest esport".
Em refereixo a que em sembla una activitat malsana, i fomentar-la em sembla encara pitjor. I de veritat, parlo amb coneixement. Prou prejudicis.
Publicar un comentario