l'aeri en solitari

Per fí ha arribat el moment...el moment d'acabar un projecte inacabat.
Per mi escalar sol es una manera de superar-me com a escalador,de vegades no es posible pero d'altres es molt gratificant i a l'hora molt dur.
Llegint una entrevista feta al Paca a una Desnivel de fa un temps comentava que els solitaris ens tornem una mica egocèntrics,espero que no sigi el meu cas i desprès de rebutjar algunes invitacions per trepar durant aquest pont em disposo a realitzar un petit somni...un de molts...

Ara fa quasi dos anys i mig la meva ambició em va dur a probar l'aeri en solitari.
Nomès amb una incursió a la paret amb el meu company Sergi a la TIM,i que va acabar en retirada,era tota la meva experiència a la tàpia.

Llavors vaig començar amb el meu soloist el primer llarg desequipat de la vía,45 metres amb passos de V+ i amb un sol parabolt...encara no sè com el vaig finalitzar amb nomès un friend i un joc incomplert de tascons...

Pero encara vaig poder tastar el segon llarg ja equipat (al estil de Montserrat),es tracta d'una placa típica montserratina de cinqué grau que em va fer veure les meves provabilitats reals d'acabar amb exit.

El resultat va ser un altre retirada ben asumida.

A sota podeu comparar dues fotos fetes en el mateix peu de vía en anys diferents.

Set messos desprès de la primera fotografía vaig poder realitzar la vía amb el Sergi i sortir per dalt per primera vegada,quedava pendent la solitaria.

Amb la informació exacte de la vía ara nomes calía trobar el moment d'intentar-ho i he decidit fer-ho en aquest pont.

L'aproximació ha estat poc motivadora ja que els nubols grisos i el vent no em deixen indiferent.El bosc es moll de les plujes de la nit anterior i em van mullant la roba creant una sensació de fred quan bufa el vent.

Ja soc a peu de vía,una barreta energètica i cap amunt.Aquesta vegada disposo de cuatre friends mès,pero el meu primer problema es presenta en forma de sorra dins les fisures,per no parlar de la vegetació,un autèntic llarg de jardinería,que supero sense pena ni glória fins la primera R.

Ara em disposo a fer el llarg on mès por vaig pasar les ultimes vegades que he estat aquí.Realment no disfruto,pero se que son uns metres que tambè s'han d'escalar per fer cim.

Arribo a la reunió amb algun que altre susto,una petita parada i decideixo empalmar el tercer,que recordo que no es difícil pero costa d'assegurar si no tens algún alien.

Ara bè el llarg de la travesía fàcil que acaba en fisura que està "matojera" per variar.Aquest llarg ès molt ben equipat i no tinc problemes.Decideixo empalmar amb el seguent,que per mí es el meu preferit de tota la vía,una fisura en diagonal a l'esquerra semiequipada que et fa disfrutar amb els seus cantos i els metres de buit sota els peus,una pasada! Els friends mitjans i alguna baga van de conya.

A sota una foto mostrant l'impresionant buit que te aquesta tàpia.

Ara be el sisè llarg que continua amb fisura per desprès començar la festa de les expansions,pero avanç m'enrecordo que hi ha un pas tècnic i cabrón a la sortida de la R i que em torna a ficar el cor a mil,la resta de la fisura es va fent,es mès fineta que l'anterior i algún alien no estaría de mès,jo tiro fins a caçar el seguent seguro,V+.

La segona meitat d'aquest llarg acaba en A1e,que ja no deixarem fins dintre de 100 metres,buff...

A sota un invent del sr. Picazo i que no vaig saber esbrinar que hi va fer.

El setè llarg es tot Ae i començo a notar enrampaments per tot els braços i les cames,procuro progresar de manera constant,pero es difícil no parar-se a recuperar l'alè.

Està siguent un infern,he agut de recular en un parell de passos per culpa d'enrampaments als bíceps,i pensar que encara ho tinc que remuntar tot en júmar...

La corda no m'ajuda gens ja que al ser tot vertical tinc que portar tot el seu pes penjant de l'arnès,a sobre aixó!!

A les paradetes que faig miro al meu voltant i recupero forçes nomès de veure el paissatje,els núbols ja no hi son i fa la temperatura ideal.Ja queda poc!

L'ultim llarg d'artificial el supero amb mès armonía i fluidesa per la meva sorpresa,l'equipament d'aquestes tirades es inhumà,igual que deuría ser obrirla desde sota.

Porto quinze expres i procuro xapar un de cada cuatre xapes per no quedar-me sense (es pot fer molt be).

Ja soc a l'ultima reunió i tinc a la vista la caseta on arribava l'antic aeri,estic baldat i començo a desitjar arribar.

Ja recuperant aquest últim llarg inesperadament començo a estar una mica marejat i patir molta gana de cop,es la típica pàjara que tantes vegades vaig patir quant corría en btt.Si m'hagues trobat així avanç segurament no hagues acabat.

A sota ja en les antenes mentres menjo una mica i em preparo per la "pasejada" fins el cotxe.En fer la vía he tardat 6 hores i mitja.

Penjo un vídeo d'aquesta aventurilla que per fí podre deixar de somiarla i asumirla com una realitat :D

Música de la casa...