martes, 21 de febrero de 2017

Vallès Drac Trail



Quantes vegades hem somiat en fer algo que fins ara no ho haviem fet? Doncs avui m'he proposat fer una d'aquestes coses que ni tant sols sé si seré capaç d'acabar,o com a mínim acabar dignament.

Tot just començem a córrer i ja tinc la sensació aquesta estranya de no saber que passarà,si aguantaré,si m'ho passaré bé...però la feina està feta.Durant quatre mesos he entrenat per estar aquí,per complir somnis,per tatxar reptes.Quatre mesos on he entrenat totalment autodidacta,sense consells de cap expert,només escoltant el meu cos i cuidant-me al màxim per no caure en aquestes grips que sembla que estiguin de moda i et deixen setmanes magullat interiorment.En aquest cas la feina està feta,ho he aconseguit.El que passi d'aquí fins arribar a meta serà només el final d'un viatge de quatre mesos.

Als pocs minuts de córrer decideixo entrar a la carpeta del meu mp3 de cançons especials,aquesta carpeta que crec que tots tenim,jo l'he anomenat estas jodido,i decideixo entrar ara perque necessito que passin els primers quilómetres ràpid,necessito summergir-me dins els pensaments i deixar passar els minuts.

Cap al km 15 faig una aturada per treure'm tota la roba d'abric que porto,el dia es bó i no em fà falta rés.Procuro córrer tot el que puc en lloc de caminar.Aixó implica no perdre el ritme de marxa a les pujades suaus.Vull córrer,vull tindre la sensació d'haver fet una cursa i no una marxa,potser ho pagaré car a partir de Mura,però sé que després el ritme baixarà corri ara o no,així que aprofito per correr als plans i baixades i trotar a les pujades suaus.

Arribo al 19 satisfet del ritme,deseguida començo la pujada més forta de la cursa,és la més forta però no la més llarga.Es tracta de superar un corriol que escala entre els arbres la vessant nord del Montcau.L'entorn és espectacular,cingleres,canals i masies centenàries fan del lloc un escenari excel·lent.M'ajudo amb les mans agafant-me als troncs dels arbres i les pedres per progresar,ara sí,caminant sense presses fent alguna foto i disfrutant.

Tot rutlla bé,m'estic prenent un gel a cada hora i una pastilla de sal cada hora i mitja.Per suposat fà estona que he canviat la carpeta de música del meu reproductor,ara ja soc jo,trotant,saltant,saludant i corrent entre els arbres en direcció a Mura,no sé com acabaré,ni si acabaré però tant sols un minut corrent per aquí en aquest dia ja val la pena tot el sacrifici del dies anteriors.

A punt de creuar la carretera a 3 quilómetres de Mura em trobo després d'un revolt el que serà el millor gel energètic que em podria pendre mai.La Nora,la Vane i el Max m'animen com si encapçales la cursa i es posen al meu costat mentres avançem uns metres tots junts.Petons i abraçades fan que arribi a Mura amb els ànims pels núbols on ens tornem a trobar.Aquí m'aturo uns deu minuts per fer una petita cura en un dit del peu,menjar una miqueta i agafar alé pel que serà la pujada més llarga,6 quilómetres sense interrupció fins al Coll de Boix.

El cap,constantment em diu que camini,que no corri,que em reservi,però el cor no para d'empènyer i enviar senyals a les cames de que corri,que avançi que acceleri...i així ho faig sempre que el desnivell m'ho permet.Arribo a superar més de deu participants en aquesta pujada,tot i que la meva intenció no és avançar a gent sino portar bon ritme.

Arribat al km 32 tot sembla que serà més fàcil,però no és així,ara comença la veritable cursa,ara comença la meva exploració personal de córrer una distància que mai he fet però que he somiat cada nit.Els peus em fan mal,les cames em fan mal,els genolls pateixen a cada pas,el galindó del peu esquerre em martiritza...tot i així segueixo avançant sense perdre ritme,cada vegada més a prop de Terrassa,cada cop més a prop d'aquesta cursa de quatre  mesos.

Tot just supero el km  42 que el meu cos fà un canvi de ritme brutal,una injecció d'endorfines per haver superat la mítica distància maratoniana que contrasta molt amb els últims penosos 10 km que he passat.Ara sí,obro gas,començo a superar companys de la trail i de la half a tot drap,els animo quan els sobrepaso.Torno a saltar,córrer i disfrutar com si fós un entrenament més pels voltants de Terrassa.Miro el gps i en ocasions vaig a un ritme frenètic tot fent lúltim descens cap a meta,però tot sobreesforç té un preu i en un canvi de terreny on no deixo de córrer em dona una rampa al bessó esquerra.M'haig d'aturar uns segons a estirar...

Només queden 3 km per arribar i no negaré que ho estic passant malament,potser m'he flipat massa a l'última baixada,no ho he pogut remeiar.Ara mateix és una lluita constant contra el meu cos.Ell no para d'intentar que jo camini,que m'aturi,que descansi...i quasi ho aconsegueix.Jo el castigo ignorant aquestes senyals,l'emputxo endavant,el faig córrer i patir fins als límits.Es com l'última hora abans de que tanquin l'after,on tots anem passats i demacrats de les hores que portem aquí.

Surto de la riera asquerosa que ens porta fins al barri on hi ha l'arribada el descans i moltes coses bones.Els últims 15 minuts els he fet amb llagrimes als ulls,ara sé del cert que ni que sigui de genolls o arrastrant-me acabaré aquest cursa.
A 300 metres de l'arribada ja estic alçant els braços com si em fossin a donar el primer premi,sense deixar de córrer,diviso a la Vane animant-me a l'últim revolt d'aquests 48 quilómetres,aquest sí que és el millor premi,la millor abraçada,el millor moment dels últims quatre mesos.TOT ha valgut la pena.
Em separo d'ella per fer els útims metres i creuar l'arribada en 6 hores i 39 minuts de cursa amb la millor sensació,haver superat aquest repte personal i físic com m'ha dit el meu amic Aleix,"amb nota".



4 comentarios:

Unknown dijo...

Super crònica jaja m'encantaa!!!!
Vull saver kina és la llista "estas jodido" jajajajajaja pot ser brutal!!!!!!!!!!!! JAJAJAJAJAJA
Putu cracK!!!!!!!!!!!!!!
Estas onfire!!! :D

Unknown dijo...

Crónica buenísima como siempre! Enhorabuena crack!!!

QUIMI dijo...

Pika,les cançons que em fan pensar en altres coses i esbair-me ;)

Ivan! En algún momento de la cursa pensé en tí y en como superaste tu primera maratón,crac!

Dr Purva Pius dijo...

Hello Everybody,
My name is Mrs Sharon Sim. I live in Singapore and i am a happy woman today? and i told my self that any lender that rescue my family from our poor situation, i will refer any person that is looking for loan to him, he gave me happiness to me and my family, i was in need of a loan of $250,000.00 to start my life all over as i am a single mother with 3 kids I met this honest and GOD fearing man loan lender that help me with a loan of $250,000.00 SG. Dollar, he is a GOD fearing man, if you are in need of loan and you will pay back the loan please contact him tell him that is Mrs Sharon, that refer you to him. contact Dr Purva Pius, call/whats-App Contact Number +918929509036 via email:(urgentloan22@gmail.com) Thank you.